Qui dia passa, any empeny

En política, la regla d'or de l'aquí caic i allà m'aixeco pot tenir una certa validesa quan les circumstancies són relativament normals. Però, en temps de crisi molt greu o d'emergència, la tècnica de guanyar temps o de resistir sense fer res ni prendre decisions a fi de guanyar la carambola si els països veïns ens ajuden o les circumstàncies milloren per elles mateixes, ja no serveix. La tàctica de la banda de l'Empastre de fer el Don Tancredo immòbil com una estàtua, a veure si el toro passa de llarg, és perfectament inútil quan les mesures per parar el cop s'adopten pensant a capejar un temporal de mesos i acaben exigint solucions de recanvi en qüestió de setmanes o de dies. Que és exactament el que passa ara mateix amb els governants que s'aferren a la poltrona tot presumint de ser estrategues de l'administració del tempo. En efecte, quan tothom anunciava que els problemes greus començarien a l'abril no es feia referència a la data, sinó als venciments del deute públic dels nostres bancs i caixes.

Tenim, doncs, problemes portes endins i portes enfora. L'operació MAFO del Banc d'Espanya d'homologar les caixes com a entitats més o menys arrelades als territoris, en una perversa maniobra centralista, no podrà prosperar si no hi ha diners per recapitalitzar-les, bancaritzar-les i endossar-les als bons amics del govern central. Vegin com, primer, es convocava a la Moncloa els presumptes dirigents de les organitzacions empresarials, patronals o sectorials, i ara ja només són invitats 14 senyors molt rics a veure si compren les caixes a preu de saldo, però tapant els forats dels anteriors gestors. Quina classe de democràcia és aquesta que, en lloc del sagrat principi d'un home, un vot, aplica la facultat de decidir reservada de forma censitària només als 14 més rics, tot saltant-se la pretesa representativitat dels espadatxins que tenen col·locats?

Ens trobem, doncs, en la situació d'haver de pagar els deutes a base de vendre patrimoni i, per tant, quan el govern espanyol vol vendre més joies de la corona, per més que convoqui els escandalosament rics locals, tothom sap que han d'anar a buscar diners a l'estranger. I aquí és on comencen a observar-se moviments significatius. Per exemple, que, amb l'excusa d'una visita a Tunísia, el president Zapatero vagi, en realitat, als Emirats del Golf. Recordem que, el mes passat, el govern de Madrid va permetre que la IPIC (petroliera estatal d'Abu Dhabi) comprés a la Total de França el control de Cepsa. El secretari d'Estat, Campa, va dir que era una operació privada i que no comment, però Cepsa tenia el 20% del gasoducte Medgaz que ha deixat els executius de Gas Natural fora de joc en relació a Algèria. Cepsa és també el 14,15% de la CLH (la bicoca que van adjudicar a Miquel Boyer), dedicada a l'emmagatzematge i transport de combustible, i el 35% de Cepsa Gas. Si, a més a més, tenim en compte que té tres refineries a Espanya i, a mitges amb Repsol, la d'Asesa a Tarragona, 4 plantes petroquímiques a Andalusia i 1.500 benzineres, veurem clar que és una empresa estratègica que s'ha venut per fer calaix. És clar que hi ha molts precedents, com ara que Enel, l'estatal italiana, s'hagi quedat Endesa, que es va privatitzar amb l'argument que la gestió privada era millor, o el casament desigual British Airways amb Iberia. En tot cas, és un consol que el comprador s'hagués quedat primer el Manchester City de futbol. I també que Total juri que els diners no els invertirà en la compra del 20% de Sacyr a Repsol.

Un altre fet digne de comentari és que Iberdrola ha venut, amb ampliació de capital, 2.700 milions de dòlars al fons sobirà de Qatar (el país de la samarreta del Barça), en una maniobra defensiva contra l'ACS de Florentino Pérez (Real Madrid). És curiós que al desembre el fons de Qatar ja hagués fet un gest hostil en comprar un 9,1% de la primera constructora alemanya, Hochtief, per obstaculitzar la presa de control d'ACS. Els analistes diuen que probablement el que mou Iberdrola és el temor que una gran caixa d'estalvis hagi de vendre les seves accions per tapar els forats propis. D'altra banda, a l'octubre del 2010 Qatar Holding va comprar un 5% de la filial brasilera del Banc Santander. I, finalment, amb motiu de la visita de Rodríguez Zapatero s'ha anunciat que Qatar farà una compra-donatiu d'alguna de les caixes que s'han de desnaturalitzar amb el pretext de sanejar-les, però, sobretot, que invertirà 3.000 milions d'euros en empreses energètiques i en Telefónica. La gran pregunta és què deu estar passant amb els Emirats i a costa de què. Quan el ministre Clos va autoritzar la Sonatrach algeriana per distribuir el gas directament als consumidors, ningú no ho va entendre i els de GN els que menys. Però ara, amb els petroemirats, no s'acaba d'entendre si senzillament anem a demanar diners per guanyar temps o juguem partides ACS versus Iberdrola. Com que el calendari va molt ràpid, potser ho entendrem aviat.