Un nou ordre internacional?
El col·lapse de la Unió Soviètica (1991) marca la fi d'una època en què les relacions entre les principals potències s'establien a partir de l'equilibri de poders (dissuasió militar), que durant la Guerra Freda quedà reduït a dues potències. Desapareguda l'URSS, només quedaven els EUA com a gran potència mundial. Semblava, doncs, que caminàvem cap un món unipolar sota l'hegemonia nord-americana. Però, a la dècada dels noranta, Bill Clinton optà pel multilateralisme i el soft power (poder tou) en detriment del hard power (poder militar). En paraules de Michel Ignatieff, per un imperialisme tou implicat en la construcció de Nacions: Somàlia (1993), intent fracassat de salvar un Estat fallit; acords de Dayton (1995), que posaven fi a la Guerra dels Balcans; intervenció a Kosova (1999) i mediació en el conflicte palestino-israelià (acords d'Oslo, 1993-1995, negociacions de Camp David, 2000).
Els atemptats de l'11-S el 2001 provocaren un gir en la política de la Casa Blanca que, guiada pels neocons, prioritzà l'ús del hard power i optà per l'unilateralisme i el principi de guerra preventiva amb independència de les resolucions del Consell de Seguretat. Els resultats foren la guerra i l'ocupació de l'Afganistan (2001) i de l'Iraq (2003), dos conflictes encara oberts que han alimentat la resistència, han causat milers de víctimes i han donat arguments als grups radicals més violents.
El discurs de Barack Obama del Caire (juny del 2009) proposava una reconciliació amb el món musulmà, sota sospita des del 2001 per la insensata relació establerta entre terrorisme i islam i, seguint Samuel P. Huntington (El xoc de civilitzacions i el nou ordre mundial, 1996), entre la suposada incompatibilitat dels valors islàmics amb la democràcia. Les paraules d'Obama feien bon so, però calien fets. Les revoltes àrabs, de profund contingut democràtic, ho han estat: Ben Ali i Hosni Mubàrak ja no són al poder, Ali Abdal·là Saleh té els dies comptats, i en altres països (Síria, Bahrain –on la presència de tropes saudites ha endurit la repressió–, Algèria, el Marroc, Jordània, l'Aràbia Saudita...) sovintegen les manifestacions en petició de reformes. I els Estats Units –i més tímidament Europa– no han condemnat les revoltes, sinó que s'han pronunciat a favor de respectar la voluntat dels pobles.
Però el canvi més rellevant s'ha produït arran del conflicte de Líbia. La resolució 1973 del Consell de Seguretat (17 de març) considerava que els atacs contra la població civil podien constituir crims de lesa humanitat, expressava la seva determinació d'assegurar la protecció dels civils, establia l'embargament d'armes i la congelació dels fons a l'estranger i, d'acord amb el capítol VII de la carta de Nacions Unides, autoritzava l'establiment d'una zona d'exclusió aèria i l'adopció de totes les mesures necessàries per protegir la població civil, tot reafirmant la sobirania, la independència, la integritat territorial i la unitat nacional de Líbia. L'apel·lació a la protecció de la població civil trenca el principi de no ingerència. A diferència de l'Iraq, en aquest cas, l'acció militar és legal i legítima (té també el suport de la Lliga Àrab i de la Conferència Islàmica) i garanteix la independència i la integritat del país. La resolució podria ser utilitzada en casos similars (amb les restriccions que imposa el realisme polític) i, per tant, estaríem assistint a una reformulació de les relacions internacionals sobre la base de la ingerència humanitària sota l'aixopluc de les Nacions Unides. Caldrà veure cóm acaba el cas de Líbia i reflexionar sobre l'aparent contradicció entre ingerència humanitària i pacifisme.
