S'acosten les municipals

D'aquí a no gaire, hi haurà canvis significatius en molts ajuntaments de casa nostra. Si més no, és el que sembla, encara que les aparences enganyin o facin pensar en coses que no són o que és difícil que siguin. Les polítiques municipals gairebé sempre les decideixen els consistoris en els plens, reunions en què l'oposició té vot i veu, però molt a la baixa, i els membres de la majoria governant se solen sortir amb la seva, que per això els va elegir el poble sobirà. Perdoneu aquesta divagació de curta volada, que ni explica ni precisa res, però és que ara que ja s'ensuma l'olor de socarrim dels frec a frec, i els caretos dels alcaldables comencen a somriure'ns des dels cartells preelectorals i hi ha hagut inauguracions a corre-cuita i a tort i a dret per la prohibició que tenen els batlles de fer-se els importants fins al dia dels comicis, deia, no puc estar-me de dedicar la columna a l'importantíssim esdeveniment que succeirà, si Déu vol, a finals del mes de Maria.

Fixeu-vos que, ja abans de començar oficialment la lluita electoral, els que encara són alcaldes i els que miren de ser-ho han iniciat la gran batalla. Els primers no paren de cantar les excel·lències de la seva gestió, i els segons no paren de dir-los que, o no han fet res, o que si han fet alguna cosa, l'han fet malament. Més o menys, vull dir. I el curiós del cas és que no depèn d'aitals estratègies –les dels seus assessors d'imatge– que la ciutadania es decanti per l'un o per l'altre, sinó per com han gestionat el dia a dia, aquells petits problemes que si no se solucionen es van fent grans, la complexa quotidianitat del terme municipal que és a les seves mans. I sàpiguen que a l'hora d'anar a les urnes, els votants també tenen en compte quin ha estat el paper de l'oposició en els ajuntaments, com han sabut defensar, amb èxit o sense, les seves propostes, al cap i a la fi també tan bones, o qui sap si millors, que aquelles que, al capdavall, van ser aprovades en els corresponents plens.