Un possible rescat

Molta gent es pre­gunta si l'eco­no­mia espa­nyola neces­si­tarà també un res­cat. La res­posta és que depèn. En rea­li­tat depèn del tipus d'interès que dema­nin els mer­cats per com­prar deute públic de l'Estat espa­nyol. Els dar­rers dies, fins i tot amb els pro­ble­mes de Por­tu­gal el tipus del deute espa­nyol s'ha mogut al vol­tant del 4,5%. Si aquest tipus s'acostés al 7%, la situ­ació seria insos­te­ni­ble i l'eco­no­mia espa­nyola neces­si­ta­ria un ajut del mateix tipus que el d'altres eco­no­mies de la perifèria d'Europa. És a dir, una línia de crèdit de la resta de països de la zona euro i de l'FMI que per­metés finançar-se a un tipus rao­na­ble, entre el 5 i el 6%. O més baix, en rea­li­tat, al vol­tant del 4%. A Grècia i a Irlanda se'ls va dema­nar un tipus més ele­vat per forçar-los a rea­lit­zar refor­mes estruc­tu­rals i, un cop fetes, abai­xar-los. L'eco­no­mia espa­nyola ja ha fet o està en procés de fer aques­tes refor­mes.

Que el res­cat dependrà dels mer­cats vol dir que dependrà del que pen­sin els inver­sors que com­pren deute públic. La qüestió clau, doncs, és quins fac­tors tin­dran en compte els inver­sors en els pro­pers mesos per fer-se una opinió de la solvència de l'eco­no­mia espa­nyola.

Un pri­mer fac­tor és la capa­ci­tat de crei­xe­ment. Els cre­di­tors, quan donen un crèdit, es fixen en el volum de deute dels qui es volen endeu­tar però també, i sobre­tot, en la seva capa­ci­tat de gene­rar ren­des per poder tor­nar el crèdit. Si l'eco­no­mia espa­nyola acon­se­gueix con­so­li­dar i millo­rar el crei­xe­ment mos­trat en el dar­rer tri­mes­tre del 2010 i a prin­ci­pis del 2011 serà un bon senyal. Si torna a taxes de crei­xe­ment anu­a­lit­za­des que no arri­bin al 0,5% apa­rei­xe­ran pro­ble­mes. Les difi­cul­tats per créixer, con­jun­ta­ment amb el volum de deute, han estat clau per expli­car els pro­ble­mes de finançament de Grècia i Por­tu­gal. No tant, en canvi, per al cas d'Irlanda.

Un segon punt són els pro­ble­mes del sec­tor finan­cer. Men­tre no es recu­peri el flux de crèdit, l'eco­no­mia no tor­narà a créixer de manera sos­tin­guda. Si els bancs i sobre­tot les cai­xes que reque­rei­xen una reca­pi­ta­lit­zació neces­si­ten una quan­ti­tat menor o igual als 30.000 mili­ons d'euros que ha pre­vist el govern de l'Estat, la situ­ació pot anar millo­rant gra­du­al­ment. Si final­ment neces­si­ten una quan­ti­tat supe­rior de diner de l'Estat, faran aug­men­tar massa el dèficit públic, i les difi­cul­tats per finançar aquest dèficit podrien fer pujar els tipus per sobre del que és sos­te­ni­ble.

Un ter­cer punt a tenir en compte és l'evo­lució dels esde­ve­ni­ments a Por­tu­gal. Aquest país està endeu­tat sobre­tot amb la banca espa­nyola. Si la solució final als pro­ble­mes por­tu­gue­sos no és ade­quada, si no s'acon­se­gueix man­te­nir la seva solvència, les difi­cul­tats es tras­lla­da­rien al sec­tor finan­cer espa­nyol i ens tro­baríem amb el pro­blema esmen­tat en el punt ante­rior.

Un quart fac­tor és l'èxit del pro­grama de refor­mes estruc­tu­rals ini­ciat el maig del 2010. S'ha anat en la bona direcció, tot i l'esforç que ha impli­cat per a molts sec­tors de la soci­e­tat. Però en un aspecte s'ha que­dat curt. Cal fle­xi­bi­lit­zar més el mer­cat de tre­ball. La taxa del 20% d'atur és massa ele­vada i està difi­cul­tant la recu­pe­ració. És el doble de la que tenen Por­tu­gal o França, els nos­tres veïns. Cal fer pas­sos per acon­se­guir que els sala­ris que paguen les empre­ses puguin variar més en funció de l'estat de cada empresa i evi­tar que quan hi ha pro­ble­mes aques­tes només puguin reduir cos­tos aco­mi­a­dant gent. Aquesta reforma és clau per con­so­li­dar el crei­xe­ment, el pri­mer dels fac­tors que esmen­tava.

La neces­si­tat d'un res­cat per a l'eco­no­mia espa­nyola dependrà de l'evo­lució d'aquests fac­tors. L'eco­no­mia espa­nyola està, en aquest moment, com­pa­ra­ti­va­ment millor que la de Grècia, Irlanda i Por­tu­gal. Però la pro­ba­bi­li­tat d'un res­cat no és nul·la. No serien bones notícies, però cal­dria des­dra­ma­tit­zar-ho. Per­me­tria finançar el deute públic de l'Estat sense haver de pagar tipus massa ele­vats i les con­di­ci­ons res­tric­ti­ves que s'està impo­sant a altres socis en rea­li­tat ja s'estan duen a terme.

Final­ment, a molts ens pot sem­blar injust i poc equi­ta­tiu que s'esti­guin pre­nent deci­si­ons tan trans­cen­den­tals al dic­tat d'uns mer­cats que són una rea­li­tat abs­tracta i que per defi­nició no cer­quen altra cosa que el bene­fici. Per evi­tar que aquesta cir­cumstància es repe­teixi en el futur cal redis­se­nyar l'arqui­tec­tura de govern econòmic de la zona euro, amb un millor con­trol de l'endeu­ta­ment públic i pri­vat i amb la cre­ació de pro­to­cols d'actu­ació pre­es­ta­blerts en cas de crisi. Tot per evi­tar situ­a­ci­ons com l'actual, en què els ciu­ta­dans tenen la impressió d'estar cami­nant a la vora de l'abisme.