Articles

Atocha

De casa a Lleida, pas­ses per les ter­res esquer­pes de gent a qui ha cal­gut treure pa de les pedres. El Llo­bre­gat de cos­ters a ròssec, les fàbri­ques ador­mi­des i la gent espa­vi­lant-se. El pla de Bages, amb el seny de les seca­des, que es torna més aspre a la Segarra revis­co­lada pel blat de tija curta. Lo jardí de la boira, la plana d'Urgell entre els frui­te­rars abeu­rats per lo canal. La case­ria es fa més palesa fins a Lleida, senyorívola i capi­tal del Ponent, amb lo cas­tell, cate­dral i tomba de nobles senyors d'antany. L'estació, un far­rigo-far­rago de fer­re­gots fora de mida.

Allò de l'AVE, que no és un ocell, llisca silenciós i rabent. Els Mone­gres revis­co­lats a claps pel mira­cle del reg de gota a gota. Pla­nes este­ses al llarg del món encara amb raco­nets asse­de­gats. Els cels del Velázquez, la terra aco­ro­mi­nada pun­te­jant-la les car­ras­ques. Les cases es van ata­peint, mal­gir­ba­des com a tots els subur­bis de ciu­tat gran. Madrid.

L'estació d'Atocha. Reba­tua redell, em va fer una sotra­gada que ara recor­dant-ho em deixa enta­but­xat. No és gran, és mons­tru­osa de fer­ra­menta sense rit­mes. No té un sol espai on entot­so­lar-se. Més fer­re­gots i fer­ra­lla, tot d'una et sorprèn una mena de serp fora mida amb llu­me­ne­res al flanc.

I vinga, a cami­nar i més cami­nar, entre gent apres­sada. Això rai. Te les has de fer amb les esca­les mecàniques i els tapis­sos llis­quents. Entre­pus­sada i pas enfora. Gira't i tomba't a mai aca­bar. Sort de la pare­lla d'andor­rans que m'arros­se­ga­ven la maleta i m'aga­fa­ven de l'aixe­lla pro­te­gint-me.

El Madrid de la Ver­bena de la Paloma, el mantón de Manila i els toros a Cara­banc­hel només vaig tro­bar-lo en un taxista que era de l'Atlético. A part d'això, vaig xalar sota l'empara dels andor­rans i la gresca dels Ballarín que feien casa­ment.

De tor­nada, a Lleida vam men­jar car­gols, ja era a casa sen­tint aquell drin­gar can­ta­rell dels de ponent. Ja era a casa.

A Madrid m'ho vaig pas­sar bé. Hi vaig ser bella­ment rebut. Ho recordo amb una bar­reja d'enten­dri­ment i tris­tesa.

Déu meu. Per què no ens ente­nen. Déu meu. Com em costa d'enten­dre l'estació d'Atocha.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.