Cent dies

La convenció política i periodística consistent a atorgar cent dies de coll als governs entrants, de llarga tradició en les democràcies occidentals, se sol interpretar com un acte de gràcia i de magnànima deferència per part dels rivals i dels creadors d'opinió (de vegades no caldria separar els uns dels altres) cap als governants novells, per tal que puguin posar en marxa la maquinària del poder amb un cert repòs i una legítima tranquil·litat. En realitat, però, tots ho sabem i qui no ho sap és perquè viu al planeta Piruleta, la teoria dels cent dies no és altra cosa que l'aplicació mediàtica de la llei de fugues: es tracta de deixar arrencar a córrer el president i els membres del seu executiu per, quan són a una distància prou panoràmica, obrir foc sense compassió com aquell que es dedica a la cacera del senglar, del conill o de la tórtora, això últim en el cas dels polítics que quan no corren, volen.

Aquests dies el senyor Artur Mas compleix la centena de jornades com a timoner nacional i no sembla espantat per les canonades. Tanmateix, hi arriba sense haver ni tan sols aconseguit posar en marxa el motor de l'aparell governamental. Es veu que es va trobar amb una carraca que no tira ni amb rodes perquè l'anterior govern va cremar el motor. Ha passat cent dies buscant peces de recanvi, una mànega per omplir el dipòsit i una gasolinera que li fiï el combustible, i tot plegat mentre es mira i remira d'on treure el llast que cal deixar anar perquè la nau pugui avançar amb unes certes garanties de no sotsobrar, si no és que l'objectiu actual no és pas no enfonsar-se sinó reflotar l'embarcació.

Fa de mal dir si el catastrofisme de l'executiu pel que fa al desastre heretat és o no és una exageració per guanyar temps, tot i que tots els indicis abonen a pensar que hi ha arguments de sobres per estirar-se els cabells. Sigui com sigui, aquesta estratègia tremendista pot tenir èxit com a mecanisme de mentalització per al que ha de venir. Però hi ha el risc evident que en comptes d'aixecar la moral del personal, que fa molta falta, acabi enquistant el pessimisme. Perquè l'espantall de la tisorada no s'aturarà pas el dia cent sinó que el mal del qual hem de morir, parlant dels comptes del país, no el coneixerem al detall fins a l'aprovació dels pressupostos amb l'arribada de l'estiu.

El petit detall és que pel mig hi ha unes eleccions municipals. I aquesta sintonia de la retallada fa més nosa que servei a tots els alcaldables de la corda governamental actual, que estan lligats de peus i mans a l'hora de fer promeses perquè no saben d'on sortiran les misses. Tothom sap que la promesa, en política, té una fragilitat gelatinosa i una textura esmunyedissa. Però generar confiança i vehicular missatges positius és imprescindible per reeixir en una campanya electoral. I l'onada victoriosa que semblava, i en bona part encara sembla, que portaria CiU a dominar primer el mapa nacional i després el municipal, corre el perill d'estavellar-se contra les roques d'un estat col·lectiu deprimit per la visió de les tisores de Dàmocles suspeses damunt el cap de tots els catalans.