Secrets i espionatge

La paraula secret, ningú no ho negarà, sempre va envoltada d'una aurèola fantàstica, i ser dipositari d'un secret sempre s'ha considerat un privilegi. Alguns col·lectius tenen el secret implícit en la seva professió. Els jutges, amb el secret de sumari, per a mi odiós, però toca aguantar-se. Els metges, amb el secret professional, que trobo molt encertat. Els periodistes, amb el nostre secret professional, que sort n'hi ha per poder protegir les fonts que s'aventuren a fer-te confiança. I finalment, els capellans, amb el mític i tradicional secret de confessió, que només poden compartir amb Déu, que és segur que no revelarà mai el secret. Aprofitant un encontre casual amb un capellà, d'aquells que no es limiten a atendre les ànimes als interiors dels temples ni dels confessionaris, vaig aprofitar per fer-li una consulta sobre l'aplicació del secret de confessió que em tenia intrigada. La meva qüestió era: en el cas hipotètic que Joan Vila, el noi que a finals de l'any passat va confessar al jutge que havia posat fi a la vida d'onze ancians del geriàtric la Caritat d'Olot, hagués passat pel confessionari quan començava a matar i hagués confessat alguns dels crims primers, el capellà no tindria butlla per vulnerar el secret, posar-ho en coneixement de les autoritats terrenals, per evitar que el feligrès anés enviant ànimes a l'altre món? La resposta del capellà va ser rotunda: de cap de les maneres es podria vulnerar el secret de confessió. Com a molt, m'explica, el ministre de Déu podria mirar de dissuadir el pecador perquè mirés de reprimir els seus instints criminals per evitar que reincidís en la seva activitat pecaminosa. Primer, que quedi clar que Vila no va passar pel confessionari. I segon, en casos com aquest, el capellà hauria de tenir un eximent, poder-se acollir a una butlla o el que sigui per poder revelar lliurement el secret i tenir opció a salvar alguna vida humana aquí a la terra, sense arriscar-se a cremar per sempre a l'infern. Per més sagrat que sigui el secret de confessió i el dret a la confidencialitat de la comunicació entre capellà i pecador, sembla que hauria de prevaldre el dret a la vida. Incongruències del món que costen d'entendre. Com la que vaig observar fa uns dies visitant la nova sala de control de la Policia Municipal de Girona. Un sistema tipus Gran Hermano fantàstic que els permet veure en temps real els carrers de la ciutat i mobilitzar les patrulles on calgui. El que em va sorprendre és el vidre opac que impedia que els treballadors no uniformats que fan la important funció d'atendre les trucades tinguessin accés visual a les pantalles, privilegi restringit als uniformats. Ho vaig haver de preguntar. Resposta: és una exigència de la llei de protecció de dades. Els civils no poden accedir a la visió d'allò que passa al carrer. A mi, si m'han d'espiar tant me fa si porten uniformes com ulleres, els espies, i menys quan tot el que es veu es produeix al carrer, és a dir, en espai públic. Misteris de les lleis!