Nebrera

Ahir mateix sorties en aquest mateix diari, expressant el teu suport a la consulta sobre la independència del 10 d'abril a Barcelona. Deies que eres partidària de la participació, i que optaries més aviat pel vot negatiu, però que no hi havies participat quan s'havia fet a la teva ciutat per no sé quin motiu, el qual, confesso, se'm va escapar. De fet, una de les coses que et fan més atractiva són les teves contradiccions.

Em respondràs que no, que tens mil motius de pes per afirmar el que afirmes, amb el bagatge d'una jurisprudència de nassos, i que no et falten arguments per defensar tot el que dius. I jo no t'ho discutiré, perquè sé que sempre sortiràs airosa i fresca de qualsevol debat, gràcies a una perseverança admirable. I sabent que la tenacitat no exclou les ambivalències, perquè en realitat ets una mica marxista. Vull dir Groucho Marxista, en el sentit que tens conviccions de ferro, però si en trobes unes altres de ferro millor, les canviaràs sense problemes.

Jo crec que agrades a molta gent perquè, a part del teu aire de noia entremaliada, ets una mica com la majoria de la gent. Sempre en transició, evolucionant cap a la llibertat individual i la democràcia més genuïna. A costa de discussió i de fer un cert teatre, ja que al capdavall no deixem de ser llatins, però sempre avançant i al·lèrgica a l'estancament. Jo també vull ser Montse Nebrera quan sigui gran, i dir el que em surti del barret, i a sobre dir-ho amb força, i ser envejat per la gràcia amb què la natura m'ha dotat.