LA CONTRACRÒNICA
Ofici per donar un cop a la lliga
Els últims dies havien passat moltes coses. Totes, és clar, de les que es juguen entre partits i que es pretén (o es pretén evitar) que tinguin incidència en els resultats. Ja sol passar quan hi ha aturada de la competició pels partits de seleccions. Sigui perquè ens avorrim, sigui perquè l'entorn perd la tensió competitiva. El president del Barça va badar i va entrar en el joc que Guardiola havia evitar des que va arribar a la banqueta del primer equip: l'embolic dialèctic que sol desgastar tant el Barça i que alimenta les il·lusions del Madrid. I unes declaracions de Guardiola a RAI Sport sense cap gran novetat van contribuir a enrarir l'ambient blaugrana. Tota la satisfacció que va tenir l'entorn madridista per l'aparent descentrament blaugrana, però, es va capgirar quan els equips es van posar a jugar a futbol. El Madrid va caure contra l'equip que Mourinho havia menyspreat i el Barça es va trobar que havia preparat un partit per no cedir punts en la pugna per la lliga i el va començar a jugar sabent que podia deixar la lliga sentenciada. I ho va fer.
L'alineació inicial del Barça feia presagiar un partit llarg, no un pim-pam que quedés enllestit aviat. Aquest punt de vista semblava compartit pel Vila-real. Si Guardiola havia deixat Messi i Bojan a la banqueta, Garrido hi va deixar Cani i Nilmar. Tots ells cartes importants per jugar quan convingués per canviar el rumb del partit. Per jugar al Madrigal Guardiola volia que l'equip tingués el control del partit. La millor arma defensiva contra els grocs era que no tinguessin la pilota. Per això un dels tres puntes en el dibuix inicial era Iniesta, que va assumir més la funció d'ajudar Thiago, Keita i Mascherano a controlar el joc que a aprofundir per la banda dreta. Sobretot quan el manxec es va dedicar més a aquesta funció va ser quan el Barça va pacificar més els locals, que en el primer quart d'hora s'havien mostrat molt vertiginosos i incisius en els contraatacs.
Garrido, de fet, ja havia plantejat el partit acceptant que fos el Barça el que es quedés la pilota i dugués la iniciativa del joc. El Vila-real és un equip excel·lent en l'ús de la pilota, però també té un registre molt perillós per jugar més tancat contra el Barça i aprofitar la velocitat de Rossi. A més, quan recuperava la pilota sortia amb almenys cinc o sis jugadors a buscar la porteria de Valdés, que va estar brillant i decisiu en un parell d'intervencions contra Rossi. La resta de la primera part l'equip de Guardiola es va dedicar més a corregir el balanç defensiu per evitar els contraatacs del Vila-real, sobretot les passades en diagonal de Borja Valero i Cazorla que eren l'origen del perill. Posant la prioritat en el control, Villa va quedar pràcticament inèdit. El Barça va tenir el domini, però amb prou feines va crear perill, tot i algunes arribades d'Afellay fins a la ratlla que no van trobar rematador.
Era la segona part quan els dos entrenadors preveien que podien passar més coses. Era l'hora de Messi, que va ser el primer suplent que va entrar al camp. I, efectivament, el Barça ja va transmetre de seguida la sensació d'anar a buscar el primer gol. I de seguida, també Garrido va respondre i va fer entrar Nilmar. Però la iniciativa llavors ja era inqüestionablement del Barça. Amb el balanç equilibrat, els blaugrana van enfocar clarament la porteria de Diego López. Era el mateix joc de la primera part, però uns metres més endavant. I llavors és també quan jugadors com Iniesta i Thiago tenen més incidència. El jove del planter va fer un bon partit. Més que res, perquè va entendre que la prioritat era generar passades per activar el joc col·lectiu més que buscar de manera constant la passada definitiva de gol.
El gol, de Piqué, va arribar en un llançament de córner, però al capdavall va ser conseqüència del pas endavant col·lectiu per guanyar el partit. I del clima d'intimidació a les defenses que crea la sola presència de Messi. Tots dos entrenadors van jugar també les segones cartes per desequilibrar el partit. Va entrar Bojan i també Cani. Però el que necessitava el Vila-real ja estava molt lluny de les seves possibilitats. Els blaugrana havien corregit les disfuncions que facilitaven els contraatacs i als grocs no els quedava més remei que dedicar-se al que havien renunciat, a crear jugades des de darrere. Però el control del partit era del Barça i l'últim intent dels locals d'empatar el partit va ser un cant del cigne. A més, Cazorla va tornar a trobar Valdés. El Barça havia superat un partit decisiu en un context transcendental amb molt d'ofici, amb molta competència. La lliga està tenyida de color blaugrana.