Odi i cuina catalana

Miquel Pairolí va preguntar-se divendres: “Podem dir impunement que la cuina catalana està en el millor moment de la seva història quan la saviesa del gust, magnífica i popular, ha gairebé desaparegut del seu espai natural, que eren la cuina i la taula de cada casa, desplaçada per les pizzes congelades?”. La raó de Pairolí impressiona, és convincent, si no es baixa al detall. Caldria matisar la felicitat gastronòmica de 50 o 60 anys enrere. Hi havia gent que menjava de manera tan deliciosa com ho va documentar el senyor Josep Pla, però, com ara, moltes famílies les passaven magres per menjar.

La cuina catalana sofisticada dels cuiners dels restaurants de luxe travessa un gran moment, fins al punt d'influir, en tota la indústria agroalimentària, base de la cuina vulgar i clau de l'alimentació low cost.

La cuina catalana ja va tenir un altre període memorable, en els segles XIV i XV, quan es posen les bases de les cuines nacionals. En un dels primers llibres impresos a Itàlia, a Venècia, De onesta voluptate o valetudine (Del plaer honorable i de la salut), del 1475, l'autor, Bartolomeo Sacchi, Platina, ja destaca la importància de la cuina catalana. Platina era un humanista, no pas cuiner. No dóna receptes, parla de cuina, de gastronomia. Mig mil·lenni després, hi ha comentaris d'una vigència que esgarrifa: “El nostre amic Gallo menja sovint perdius a la catalana, malgrat que és un enemic acèrrim dels catalans: odia aquest poble, però no les seves menges”. També va comparar els catalans amb els italians en refinament, enginy, costums, manera de viure i menjar. Per què no hi ha publicada cap traducció de Platina?