COR AGRE. CARLES RIBERA
Perdre la memòria
Perdre la memòria és un accident dramàtic. Un cataclisme esfereïdor. Una catàstrofe devastadora per a qualsevol persona. Bona part dels homes i les dones, especialment quan comencem a enfilar la sensació d'acumular, cronològicament parlant, més passat que no pas futur, som allò que som capaços de recordar de nosaltres mateixos, i del nostre entorn físic i humà, i quan perdem aquesta capacitat no deixem pas sempre d'existir, però existim sense acabar de ser nosaltres.
Un començament una mica enrevessat per ser diumenge, ho admeto, però em sembla que la reflexió es troba encara en els marges de la intel·ligibilitat. Ep, tot i que si sou dels que teniu costum de llegir la premsa recreativa dominical en veu alta us demano disculpes per haver-vos posat a prova amb la paraula intel·ligibilitat, que a mi m'hauria fet ennuegar amb la banya del croissant regalimant de cafè amb llet a mig camí de la tassa.
Perdre la memòria, en aquest món tecnològic d'avui, no és un pas accident que només pugui passar per culpa d'una afectació greu al cervell. La setmana passada em van fotre enlaire vint anys de memòria d'una coça al pany de la porta de casa. Van volar l'ordinador i el disc dur extern on tenia la còpia de seguretat que, amb un criteri discutible, tenia endreçat just al costat. No hi penses mai en la possibilitat que es perdi tot allò que acumules en el disc d'una d'aquestes maleïdes andròmines que fan possible més que mai fins ara la certesa literal del refrany que diu que el saber no ocupa lloc. N'ocupa, de lloc, però les megues, les gigues i les teres que tenim al nostre abast ens donen una capacitat de magatzematge que no ens l'acabaríem mai per més curiositat que tinguéssim i per més temps que disposéssim per sadollar el nostre desfici per saber, per conèixer, per conservar. Textos, fotos i imatges en moviment, sons musicals de procedència diversa i enregistraments de veu, una sedimentació documental que confiem a l'arcà de la cibernètica com si fos etern. No és etern ni els lladres de pisos estan per collonades sentimentals, i les consideracions pràctiques són les seves: van al gra i no s'enduen ni la màquina d'afaitar, ni la nevera, ni el rellotge despertador. Un cop de peu ben donat i una rebolcada d'armaris i patam, un simple acte de pillatge et talla, amb un soroll sec de sorpresa, la connexió amb el passat més enllà de tot allò que siguis capaç de conservar dins del cap, els retalls de vida que portes posats, la capacitat de retenir l'experiència viscuda, les coses vistes i les sensacions escrites.
Quan comences a repassar la llista de carpetes grogues que, com nines russes, endreçaven pulcrament tot el teu univers mental al fons d'una pantalla, la sensació de desolació és tan profunda que perds la capacitat de reflexionar, amb tranquil·litat i serenor. I acabes oblidant que en alguna altra banda guardaves, previsor i desconfiat, una altra còpia de seguretat del disc dur. I havent-te cregut només víctima d'un parell o tres de rebentapisos descobreixes que, al capdavall, passat l'ensurt qui t'ha traït és la teva memòria de despistat.