I salto damunt del clot

Col·loquen la primera pedra de l'ampliació de l'ateneu cultural del poble. Han posat un envelat al costat del clot i a mi em fa l'efecte que d'aquí un moment començarem a ballar tots el ball del fanalet. Escolto llargs discursos i després contemplo com l'alcalde, la regidora, el president de l'entitat i els veïns del barri s'afanyen a tirar terra a la fossa, una feina dura que té també la col·laboració entusiasta de la canalla, que troben que allò sí que és una senyora pala i el clot és un clot de veritat i no el que fan a l'estiu a la platja amb la ferradeta i la pala de plàstic. L'alcalde i la regidora, que estan una mica excitats perquè fa dies que no paren de posar primeres pedres, inaugurar coses i visitar obres de construcció d'altres coses, van buscant voluntaris per tapar el clot i jo m'amago rere el faristol que hi ha a l'envelat, no fos cas que se'ls acudís cridar «ara que tirin terra els periodistes, ara que tirin terra els periodistes!», perquè em surten amb cada una, a vegades... El faristol exposa uns cartells amb quatre dibuixos virtuals del projecte, que potser es començarà a edificar d'aquí a sis mesos però que també és molt probable que d'aquí un any encara no s'hi hagi fet res perquè no n'hi ha ni cinc al calaix, ni al de l'ajuntament del poble ni als d'arreu, o això és el que diuen. I quan l'envelat es comença a aclarir de gent m'acosto al clot i el contemplo llargament com si esperés que tot d'un plegat hi pogués brotar quelcom, no ho sé, una carxofera, un garrofer, un armari, una sabata, una bandera, i m'esborrono perquè m'ha vingut un mal presagi. És que me n'adono que no entenc com no paren de posar primeres pedres de projectes que s'han de finançar mentre que als hospitals tanquen llits i sales d'operacions, per exemple. Amb el peu aplano una mica la terra que cobreix el sot, em quedarà la bota feta un fàstic però m'és igual, i penso que tot plegat és una contradicció flagrant, una mostra d'aquest surrealisme electoral que torna a situar els nostres polítics en un món que només entenen ells. Una vegada més ens tornen a tractar, a la gent normal que fa la seva feina, cuida la seva família i paga els seus impostos, com si no hi toquéssim, com si fóssim canalleta a la qual encara es pot enganyar dient que els reis d'orient no són els pares. Doncs sí, tinc un mal pressentiment que aquest cop tan dur a la sanitat pública no es degui realment, o només, a la crisi econòmica, sinó que sigui el resultat de la imposició d'una determinada ideologia. I ara sí que ja em decideixo a saltar damunt del clot, primer ho faig amb una certa vacil·lació però a poc a poc la fúria m'embarga i salto amb més força, i els salts són cada vegada més alts com si em donés impuls un d'aquells llits elàstics que ajuden els acròbates del circ a tocar els núvols. La força dels meus salts me la dóna, n'estic segura, la indignació que em provoquen aquestes ideologies que recelen de la sanitat i de l'escola públiques, per exemple, i destina els seus recursos al sector privat, com si els fills dels obrers no tinguessin dret a estudiar o a ser ben atesos als hospitals perquè cadascú ha d'estar al calaix que li correspon per naixement i res de barrejar calces, samarretes i mitjons. I al final caic de cul damunt del clot i m'hi estic una estoneta, molt cansada però més tranquil·la, i m'és igual que avui això m'hagi sortit un pèl demagògic. Més demagogs són ells, oi?