opinió
L'independentisme exprés
El contraris a la via exprés diuen que ara no toca, que farem el ridícul, que perdrem. Només perdrem si ells hi voten en contra
En els darrers temps alguns comentaristes han criticat allò que anomenen, amb paternalisme i menyspreu, “l'independentisme exprés”. En sentir-los, el seu missatge sovint m'ha recordat els polítics que a Munic (1938) o davant la crisi (com Zapatero el 2008) prefereixen refugiar-se en les excel·lències de l'immobilisme i la passivitat abans d'atendre les necessitats dels temps. Quan l'any 2010 als de la Nieuw-Vlaamse Alliantie se'ls acusava de “tenir pressa” i de ser “utòpics”, pocs es devien imaginar que saltarien de la marginalitat per esdevenir el primer partit de Flandes en pocs mesos. Curiosament, la Wikipedia també defineix aquest partit flamenc (N-WA) com un més dels one-issue parties (és a dir, partits “d'un sol tema”), la qual cosa fa que Solidaritat Catalana per la Independència es trobi molt ben acompanyada en les crítiques que rep pel seu “monotemàtic” i insolent independentisme exprés.
El líder de casa nostra que, conscientment o no, més ha avalat l'independentisme exprés és, sens dubte, Jordi Pujol. El passat dia 29 de març va recordar que les coses podien canviar ràpidament, bo i recordant que “les plaques tectòniques se solen moure lentament però de vegades s'acceleren”. Pujol, amb la seva evolució del “Fer país” al “Fer Estat”, ha avisat prou clarament CiU d'un possible terratrèmol. Aquesta eventualitat podria fer miques la política del peix al cove que ja s'ha vist que no té solucions per al desastre que tenim al davant en àrees com la salut, l'educació, la cultura i l'economia. De la forma més exprés imaginable, Catalunya ja ha aportat 6.000 milions d'euros, a fons perdut, a les arques estatals en els tres primers mesos de 2011. Significativament, Solidaritat Catalana per la Independència s'ha quedat sola com a defensora d'aquests recursos com a única solució per atendre als nostres greus problemes de finançament. Si hi comptéssim, no s'haurien quedat 50.000 catalans sense el seu habitatge hipotecat, ni haurien marxat la Derbi i Yamaha, ni tindríem 10.000 escolars en barracons amb un 30% de fracàs escolar. Aquesta realitat, insòlita a Europa, neix d'un sistema polític esporuguit i apoltronat que es nega a afrontar la realitat i defensar els interessos de la ciutadania i l'economia catalanes, les més espoliades del món occidental.
Solidaritat Catalana és l'únic grup que actua amb plena coherència en funció del diagnòstic quan afirma, com Pujol, que si “la idea d'Espanya que ara preval es consolida, l'alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya”. La raó de ser de Solidaritat no és altra que evitar que l'esborrin, el nostre país! I la manera de fer-ho només és una: aconseguint-ne la independència. Amb les duríssimes sentències espanyoles contra Catalunya de l'estiu de 2010, la no-adopció d'una política independentista exprés només pot entendre's pel que fa a tres supòsits: la irresponsabilitat política; la voluntat d'embolicar la troca; o la traïció, pura i dura, a allò que demanava el poble català a la gran manifestació del passat 10 de juliol. L'èxit de Solidaritat, des de la humilitat, és que representa el salt definitiu de l'autonomisme a l'independentisme, de l'avui no toca a l'avui SI toca, del país implícit i escèptic de la cultureta al país explícit i ferm del compromís. Que de moment és una opció petita? Sí. Doncs fem-la créixer!
La gràcia de l'expressió “independentisme exprés” no sols neix del sentit temporal del terme, sinó de l'accepció d'explicitud, intencionalitat i desinhibició que desprèn. Sí, és un independentisme exprés i intencionat. Mentre que Esquerra –l'opositora més àcida de l'independentisme exprés– ha fet un viatge al mateix cor de l'espanyolisme progre (amb qui s'ha sentit còmode fins fa quatre dies), Solidaritat defensa la via explícita, expressa, directa de fer les coses. Si alguna cosa va fer sortir de l'armari el milió de catalans que es van manifestar al crit d'“independència” el passat 10 de juliol a Barcelona, és la necessitat explícita de fer canviar les coses. No es poden comportar els partits com si res no hagués passat. El nostre poble ha rebut el cop més fort des de l'adveniment de la democràcia. Ara no podem estar per “recuperar el que es pugui de l'Estatut”, com preconitzen alguns, ni per donar segones oportunitats a Madrid. Els n'hem donat trenta anys d'oportunitats. De Madrid ja no se'n pot esperar res. Ells sí que han estat ben explícits en anunciar-nos-ho.
Properament el Ple del Parlament de Catalunya debatrà i votarà per primera vegada una llei de declaració d'independència, presentada per Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Els contraris a la via exprés posaran el crit al cel dient que ara no toca, que farem el ridícul, que “perdrem”, etc. Cal dir-los que només perdrem si ells hi voten en contra. Aquesta votació s'ha de fer com a primer pas per afirmar que ja no hi fem res, a Espanya. La situació és prou greu per continuar passius i muts mentre veiem com l'autogovern se'ns va descafeïnant, l'economia arruïnant i la llengua catalana marginalitzant amb cada dia que passa. Hem de ser valents i posar fi a tanta parsimònia i a tanta espoliació –en tots els sentits– de la nostra nació. És l'única via per evitar l'esborrament de Catalunya de què avisa molt sàviament Jordi Pujol.