Tallafocs i efecte dominó

Ens han tocat viure uns temps desconcertants en què el relativisme moral es barreja amb la corrupció del capitalisme madrileny “crony” (és a dir, de compares i conxorxes) i la mentida repetida igual que la comptabilitat creativa a fi de falsejar la realitat i de fomentar els prejudicis. Alguns lectors recordaran potser aquella pel·lícula del Pont sobre el riu Kwai i la cançó que xiulaven els presoners britànics. Doncs bé, la lletra era “Hitler has only good one ball, Goering has two but they are small, Himmler has something similar, but poor old Goebbels has no balls at all”. Aquest jerarca nazi va ser inventor de la teoria que si repeteixes constantment una cosa falsa la gent se l'acaba creient i s'empassa la distorsió que difonen les cavernes mediàtiques. Per exemple, la versió generalment acceptada que Catalunya, el cornut que paga el beure, es nega a ser solidària quan, en realitat, ha estat i segueix essent la més injustament tractada per l'espoli fiscal i, a sobre, més insultada pels receptors nets del seu ajut –injustificablement perpetu que multiplica per 2,5 vegades el màxim tolerable que admet el Tribunal Constitucional de la República Federal d'Alemanya.

Per tant, és evident que, a partir d'aquí, ja s'hi val tot i que l'únic paper que se'ns adjudica és el d'assistir atònits a un devessall de declaracions que ens fan rodar el cap i desconfiar dels governants. En el darrers dies, per exemple, hem sentit el nou ministre de treball, Valeriano Gómez, dient que l'Estat espanyol no es pot permetre una espiral de salaris indexats al creixement de l'IPC i que no podran augmentar-se durant uns quants lustres. Ja ho deia Keynes que, a llarg termini, tots morts o, com diem aquí, tots calbs. És curiós recordar que el dia abans de ser designat ministre, Don Valeriano es manifestés, junt amb els seus companys sindicalistes, contra les mesures antisocials del govern que ara defensa i propugna amb tant de zel i entusiasme antiobrer. Em sembla recordar haver llegit a la premsa de Madrid que va començar la seva carrera com a participant a la liquidació d'aquella fallida immobiliària PSV d'UGT, un projecte faraònic en què la visita d'obres la feia el conseller delegat (sindicalista, “por supuesto”) en un Rolls Royce. Segur que vostès també recordaran la foto de la reina inaugurant, al costat de Nicolás Redondo, l'esfera armil·lar, una escultura que presidia els terrenys destinats a aquell fracassat i monumental bloc d'habitatges, l'equivalent del que ha perpetrat ara a Castilla-La Mancha el Pocero de Seseña. Al ministre convers als postulats més dretans possibles caldria preguntar-li si, en canvi, el país pot suportar la més espectacular espiral de tarifes que s'ha produït mai a tot Europa.

Hi ha res més inflacionista que els preus dels monopolis de l'aigua, del gas, de l'electricitat, de la telefònica i la benzina que s'apugen sense que Don Valentino protestí per la reducció del poder adquisitiu de les famílies obreres? Això sí que ens ho podem permetre? Deixi'm, senyor ministre exsindicalista, que li pregunti també que si el que tenim com a objectiu és la productivitat i la competitivitat, per què vostè, conscient que la logística és un factor del cost dels productes molt superior als salaris, no reclama el rescat dels peatges o el corredor de la Mediterrània que, de forma discriminatòria, perjudiquen les possibilitats de Catalunya, de la seva indústria i de les las seves exportacions. Serà potser que vostè també els té d'assessors que li recomanen rebaixar els salaris, però deixar intocables els parasitaris tributs de pas que fa més de 40 anys que duren en forma de concessió d'esclavatge feudal (tal com deia Hayek en el Road to Serfdom)? Per cert, no hi haurà manera de saber com es calculen els peatges a l'ombra o les pujades dels que no són invisibles ni inodors?

No sortirà mai un partit lliure d'hipoteques, al Parlament, a exigir la transparència i la publicitat de les bases de càlcul i de les justificacions de cada permís administratiu per seguir abusant dels usuaris? Es barregen les comptabilitats de diferents empreses? Es consideren cost els insultants i obscens nivells de retribució dels directius que, per cert, no s'han rebaixat degut a la crisi? Mentrestant, és clar, les autopistes de peatge que, 42 anys després dels nostres, van posar-se en marxa a Madrid, les hem hagut de rescatar els contribuents catalans que ja paguem les d'aquí i, a més a més, els impostos sobre la inconstitucional desigualtat que significa pagar allò que la resta de territoris aprofitats tenen de franc. En resum, que l'asfixia financera de Catalunya s'accentua amb l'excusa de la crisi i que Rodríguez Zapatero es nega a pagar els diners que legalment corresponen a la Generalitat pel seu esquema de finançament. I salta la ministra Salgado dient que Rajoy és un cínic per defensar el dret de Catalunya a rebre uns diners sobre els quals el PP va en contra. I és veritat, s'ha de tenir molta barra per fer-ho, però encara és més cinisme que el govern no pagui allò que és legal i que ell va votar a favor. En tot cas, l'incendi ja ha arribat a Portugal i l'episodi següent és Espanya que, sortosament, és massa gran per permetre que faci fallida, perquè arrossegaria els bancs alemanys i francesos amb els quals estem endeutats. De moment, som, doncs, el tallafocs. I punt. I gràcies!