“No sé fregir un ou”

“He arri­bat fins aquí perquè la gent m'ha esti­mat”, diu en Cesc. Cele­bra satis­fet els 25 anys del seu Racó, al mig de l'Eixam­ple bar­ce­loní, con­vençut que no li falta parròquia perquè “sem­pre hem ofert pro­ducte bo a bon preu”. Però hi ha un fac­tor clau en l'èxit: la seva pròpia per­sona. Quan va obrir, no es tallava a anar als tea­tres a cap­tar cli­ents (“a les actrius els envi­ava flors i invi­ta­ci­ons”) i sem­pre ha sabut ser el millor amfi­trió per a patri­cis i ple­beus.

De Quini a Ini­esta. I de patri­cis n'ha tin­gut i en té de tota mena. Des del pre­si­dent Pujol, que és un habi­tual, a la família reial espa­nyola, de qui guarda més d'una anècdota. La reina ve de manera natu­ral i molts cops no demana ni reser­vat, la infanta Cris­tina ho fa en família, i el rei els va dei­xar impac­tats el dia que va arri­bar tard i va entrar a les cui­nes a dis­cul­par-se. És l'única per­so­na­li­tat amb qui en Cesc no s'ha retra­tat “perquè no ho veig ade­quat”. Les parets de l'entrada són un mapa de ros­tres cone­guts al seu cos­tat: la Lloll, la Nina, Nico­las Cage, Rod Stewart... Hi des­taca una Shakira som­ri­ent i curi­o­sa­ment ves­tida amb el mateix ves­tit que du a la foto que ha pen­jat al seu Twit­ter per pre­sen­tar-nos el seu “sol”, Piqué. El juny pas­sat van dinar junts al res­tau­rant (no patiu, que sabem que ella menja bé), algú els va veure i a par­tir d'aquí el rumor del seu idil·li es va escam­par com la pólvora. Ini­esta, Xavi i Puyol són altres dels habi­tu­als del Nou Camp que pas­sen pel Racó, ja molt acos­tu­mat als blau­grana des dels temps d'Ale­xanco, Ángel Alonso, Pep Guar­di­ola i Luis Enri­que. “Tot va començar quan em vaig tro­bar Quini i li vaig posar l'ame­ri­cana als peus perquè hi passés per sobre. Ell va riure, el vaig con­vi­dar i va venir al res­tau­rant. Va arros­se­gar un 80% de la plan­ti­lla”.

Quan la carta era un ‘collage'. Nas­cut a Monis­trol de Mont­ser­rat, en Cesc va ado­nar-se que el seu futur era a la res­tau­ració en com­pro­var que gua­nyava molt més aju­dant a la fonda del poble el cap de set­mana que tre­ba­llant tots els dies de mecànic. La seva sim­pa­tia li va faci­li­tar fins i tot obte­nir crèdits i es va con­ver­tir en un empre­sari de la hos­ta­le­ria “sense saber ni fre­gir un ou”. Això sí, anava a la plaça tots els dies i a les car­tes hi posava molta ima­gi­nació fent colla­ges diver­tits (foto). Al cos­tat sem­pre ha tin­gut la seva dona, amb qui ha cele­brat les noces de plata pro­fes­si­o­nals amb un viatge a Nova York, con­vi­dats pels seus 4 fills.

Cer­vesa arte­sa­nal. El Racó és tot un clàssic de Bar­ce­lona, sense aspi­rar a fer cuina d'autor. El seu ampli espai dóna cabuda a un cen­te­nar de comen­sals, i ara en Cesc cavil·la si obrir ter­rassa per aco­mo­dar-hi els cli­ents que volen fumar. La pro­hi­bició ha fet dis­mi­nuir l'ocu­pació en el sec­tor, però ell ha deci­dit llui­tar con­tra la crisi de totes totes. Un exem­ple és el menú de cele­bració dels 25 anys que ofe­reix a 35 euros + IVA i on hi ha plats que ja han fet història, com l'ou cui­nat a baixa tem­pe­ra­tura amb can­sa­lada par­men­tier de patata ruca i oli de tòfona. A més, com que la casa aposta per la cer­vesa (amb una amplíssima carta) se n'ha ela­bo­rat una de pròpia per a la data, total­ment arte­sa­nal i molt aromàtica.