Preveure el futur (per canviar-lo)

Si Guardiola no veu el futur, deu ser que ha vist moltes coses en el passat. I per això sempre ens posa en alerta en el present. Però sovint s'han de produir partits com el d'ahir perquè s'entengui que mai no diu res només per dir-ho. Hauria de ser una sort estar avisats sempre, però és més divertit jugar a avançar-se als esdeveniments sense fonament. Un parell d'hores abans del partit del Barça, els comentaris generalitzats eren que Mourinho llençava definitivament la lliga amb l'alineació que presentava a San Mamés. Al final, 0-3. Encara que costés de creure, el partit contra l'Almeria tenia perill. Tot el que es dóna per fet en el futbol és una arma perillosa.

Jugar, jugar, el Barça no ho va començar a fer fins al cap de mitja hora del començament, cosa que va suposar que per posar-se a fer el gol que pogués encarrilar la victòria va fer almenys trenta minuts tard. L'equip de Guardiola va sortir al camp amb una alineació, del mig del camp endavant, que transpirava qualitat. S'ajuntaven ni més ni menys que Xavi, Iniesta, Messi i el nou talent, Thiago, i els altres dos eren l'eficient Mascherano i el punyent Bojan. El partit no podia començar de cap més manera: amb una possessió de pilota escandalosa dels blaugrana. I amb Thiago de protagonista. El més jove, que no té gens de vergonya, va voler posar-se de seguida al nivell dels seus il·lustres companys i va començar a mostrar-ho fent un cop de taló que va fer respirar una jugada que es consumia. Elegància, talent i eficàcia. I hi va tornar, fins que va perdre innecessàriament un parell de pilotes que l'Almeria, que fins llavors no havia existit més enllà de la seva cova, va aprofitar per sortir al contraatac. Aquella mena de protagonisme de Thiago va retratar de manera exacta el problema de l'equip: li costava trobar el punt d'intensitat adequat i les solucions convenients per encarrilar el partit. L'únic que jugava amb la tensió adequada era Bojan, sempre endollat a aquestes altures de la temporada. La seva lesió va ser una pèrdua sensible.

El Barça, com es diu ara, necessitava un reset. Li va costar quinze minuts més, i es va arronsar de tal manera que l'Almeria es va atrevir a sortir de darrere, va combinar alegrement la pilota, va llançar quatre córners i va fer visible Pinto. En aquesta primera mitja hora desaprofitada de partit, encara que fos per distreure's, els ulls veien més enllà de l'estricte rectangle de joc. Els del cronista es van fixar en les tanques de publicitat, en un eslògan que deia: Ha passat com un raig. Pedro és Superfly. Nike. S'ha d'agrair que el club exigeixi als seus patrocinadors que tinguin en compte el català en les seves campanyes publicitàries, però que algú les revisi, si us plau. Traduir literalment rayo per «raig», no, de cap manera, si el que es vol dir és que Pedro corre com un llamp.

El que no baixava de cap manera era el raig de gols que s'esperava en l'enfrontament entre el líder i el cuer. Es van haver de posar al comandament de les operacions Xavi, Messi i Iniesta. En l'últim quart d'hora del primer temps ja no hi va haver motius per distreure's amb altres coses que no fossin el futbol. Els homes de Guardiola es van posar a jugar, es van apropar a la porteria i van crear aquell clima que només sol acabar d'una manera, amb un gol rere l'altre. Però el final del primer temps va ser indicatiu de la inconstància dels blaugrana fins llavors: l'àrbitre va xiular el final quan el Barça tenia un córner per llançar, i els blaugrana se'n van anar amb la sensació que els havia faltat temps. Però no, no era l'àrbitre el que els l'havia robat. L'havien perdut sols.

A la segona part el Barça va mantenir la determinació amb què havia acabat la primera, però evidenciant símptomes que el la mitja part li havia trencat el ritme que tant li havia costat d'agafar. D'aquí va venir el gol de Corona, que va avançar el cuer. El 0-1 va posar les coses al Barça molt coll amunt i donava, un cop més, la raó a Guardiola sobre el perill d'aquesta mena de partits. Ara sí que era l'hora de tocar a sometent. També va entrar Pedro, en el lloc de Milito. Amb la davantera de gala, van arribar les ocasions però va continuar el desencert en les rematades. També van arribar els gols, però. El de l'empat, de Messi, de penal, el tercer en tota la temporada. L'entrada de Diego Alves a Villa era inqüestionable. Tant com molts altres penals que els àrbitres no han xiulat a favor del Barça, però en les circumstàncies d'ahir hauria estat un escàndol no assenyalar-lo. Amb la igualtat restablerta, i amb Thiago fent el que li toca fer, que és de becari avantatjat, el noi va avançar el Barça amb un bon gol de cap. Però va costar. Fins que quan tothom ja demanava l'hora, Messi va tornar a marcar i potser va fer la promesa que els davanters ja tornen a tenir la punteria a punt per al que ve a partir d'ara, perquè farà falta.