Barça i Red Sox Nation

Mirant una mica el Barça, un fervent seguidor de l'equip de beisbol Red Sox (Boston, Massachusetts) –en català, ‘mitjons rojos'– en feia un paral·lelisme amb el Barça. De 162 partits que juguen cada any n'han perdut només set. Campió de lligues americanes ha guanyat tres vegades les sèries mundials, el que podríem dir, el veritable títol mundial. És un equip que hom reconeix dels més importants de tots, gran de sempre ho ha estat molt més quan va fer el pas d'admetre la pluralitat racial, fa una vintena d'anys. Ara és una atracció afectiva per als emigrants d'arreu del món que hi ha i els qui arriben als EUA. L'aficionat dels Red Sox deia que ells eren com el Barça, l'alternativa a Nova York, on hi ha el poder dels mitjans. L'equip ajudava a definir la identitat dins un Melting Pot, barreja racial, que no sempre ha funcionat. L'èxit al Barça, i darrerament dels Red Sox, prové de l'alegria en el joc, de ser flexible i plural; de fugir de l'obsessió boja i malaltissa de guanyar com sigui a l'opció de fer-ho jugant bé i amb estreta afinitat amb els seguidors. En aquest tram crucial de temporada, primer de tot cal disfrutar. Des de fa un parell de dècades, i si no es fa malament, tot fa suposar que estar entre els millors pot durar molts més anys, els títols acompanyen de manera permanent el club. A Donetsk s'hi ha d'anar a jugar bé. Igual que a Chamartín. La raó és simple: per qualitat hi ha reacció vital contra l'Almeria i tots els fantasmes d'èpoques negres i federacions parcials, estan sent contínuament derrotats. Tot el creat per la força s'acaba pel desig de viure de la gent. Des del triomf democràtic a Barcelona del Dret a Decidir fins al Barça i als Red Sox, que aconsegueixen un lligam emocional i afectiu amb el seu públic i els aficionats. Deixem els obsessos per la victòria, els Yankees de Nova York o l'equip blanc de Madrid, amb les seves dèries. Només atrau en l'esport el que és bell i autèntic.