És un ànec

A molts se'ls, se'ns, fa difícil la idea d'imaginar que, dia rere dia, un gran nombre d'actors de l'Estat espanyol conspiri activament per la desaparició de la nació catalana. A pesar que en veiem cada dia les manifestacions, ens costa de creure que una tal conxorxa pugui estar descabdellant-se de manera deliberada. D'altra banda, patiríem exactament les mateixes conseqüències si tot fos el resultat d'una comprensió tàcita compartida dels actors i gestors de l'Estat espanyol, sobre on són i cap a on han d'anar, com suggereixen alguns analistes. O també, si fos una certa barreja d'ambdues coses.

Afortunadament, els americans tenen una expressió que ens ve al rescat: “Si té aspecte d'ànec i sona com un ànec, és que deu ser un ànec” (“If it looks like a duck and sounds like a duck, it's probably a duck”). Si un fenomen ens afecta de la mateixa manera que ho faria un ànec, és completament irrellevant si efectivament és un ànec o no: ens n'hem de protegir de la mateixa manera perquè, per a les víctimes, a tots els efectes pràctics, és com si ho fos, un ànec. Qualsevol altra consideració és secundària, negligible.

Si hi hagués una conxorxa per anorrear la nació catalana, les seves manifestacions inclourien l'escanyament econòmic (tenim un dèficit fiscal abusiu permanent); l'escanyament d'infraestructures (els plans estatals d'inversió teòrica en infraestructures sempre s'executen només parcialment; TAV encara no en funcionament fins a la frontera, 20 anys després de l'entrada en servei del TAV de Sevilla; inexistència ni tan sols del pla de connexió TAV de Catalunya a València aprofitant el dinamisme del corredor mediterrani; la Nacional II és l'única que no ha estat convertida en autovia en la seva totalitat i, endemés, un tram, el del Maresme, també és l'únic de pagament; els aeroports es gestionen per afavorir la centralització a Madrid; hi ha 111 acords amb països no membres de la UE en els quals, a les seves companyies aèries, se les ha obligat per contracte a establir la connexió internacional amb els seus països només des de Madrid, forçant així la marginació de l'aeroport del Prat...); l'escanyament científic (la majoria dels centres de recerca finançats per l'Estat s'instal·len a Madrid); l'escanyament empresarial (abans vendre Endesa als italians que als catalans); l'escanyament lingüístic (invalidació jurídica de la immersió lingüística; manteniment del català com a llengua de segon ordre, car no és obligatòria ni per a res ni per a ningú; manca de doblatge de pel·lícules); l'apropiació dels símbols (campions catalans que sempre són descrits com a espanyols); la magnificació de la simbologia pròpia per crear sentiment de comunitat espanyola (la roja); la presa de qualsevol mesura per evitar l'aparició de símbols d'identificació propis (pressions econòmiques, polítiques i legals contra les seleccions catalanes); el silenciament constant de qualsevol visualització de l'espai comú dels Països Catalans (apagada informativa de manifestacions, activitats, etcètera) per tal que tots ens percebem com a petits, secundaris, irrellevants..; un foment conductista de la passivitat (de forma periòdica, s'empresonen personatges que se signifiquen massa en les seves conviccions nacionals, tot passant el missatge “si aixeques massa el cap, rebràs”: detenció d'Èric Bertran, empresonament de Núria Cadenas, de Núria Pòrtulas, etcètera); el menyspreu i la denigració col·lectiva constant (totes les manyagues que rebem de la caverna i dels esbravats que en ella habiten); i un llarg i inacabable etcètera. Si les agressions contra una col·lectivitat nacional fossin cromos, nosaltres en tindríem la col·lecció sencera.

De tot això podem concloure que, de conxorxa, no sabem si n'hi ha o no, però que, sense cap mena de dubte, això és un ànec com una casa de pagès, i ens és imperatiu reaccionar en conseqüència.