Alteracions primaverals

Els ciutadans queden gelats quan llegeixen titulars com el que diu: «El 45% del pressupost del Parlament són sous». Sí que anem bé! O bé ho expliquen millor o retallen millor, però el que no pot ser és escandalitzar el públic amb notícies com aquestes. Després es queixen de la desafecció de la població pels polítics! Amb el que cobren ja podrien explicar-se millor, o potser cobren el que cobren perquè no s'expliquen.

És la guerra! I no només per la guerra de veritat que va anunciar Zapatero contra la Líbia de Gaddafi, sinó per les petites guerres –lamentables– que s'han obert entre els polítics locals: López Tena contra Duran i Lleida, la porqueria que tiren contra Eliseu Climent i les fundacions de València... Si tot el que diuen és veritat, per què no ho denunciaven abans, en temps de pau? Ara tot té un aire de revenja i de mala bava que fa que totes les armes semblin enverinades.

El president Mas diu que vol un canal televisiu en anglès per ajudar a aprendre l'idioma. Ni en els temps de més auge del francès, fa quatre dies, s'havia arribat a aquesta pressió per conèixer un idioma. Això de l'anglès sembla una imposició, gairebé una obligació, en canvi l'apogeu del francès era més una invitació, una distinció elegant. Posats a fer, que declarin el país trilingüe, amb l'anglès afegit; el que ens faltava pel duro!

Hi ha una mena de batalla entre administracions sobre qui retalla més o menys i sobre què retallen. Perillen ensenyament i sanitat i això hauria de fer tremolar el Parlament. En canvi, diuen que suprimiran l'impost de successions i ningú no tremola. I els cotxes oficials, els retallen o què? Entre tots podríem fer una llista de despeses innecessàries i començar a posar-nos d'acord, o ni això no aconseguirem?

Calculin rellotge en mà els minuts que dediquen cada dia els telediaris de gairebé totes les cadenes al futbol –i ja no diguem si hi comptem altres esports– i comparin-lo amb el temps que dediquen a temes importants per als ciutadans i la humanitat, i sabrem què interessa de veritat al públic. I això sense comptar-hi els programes especials d'esports i les retransmissions de partits. No és la televisió, és el telefutbol.

Admirable comportament el dels japonesos afrontant els desastres amb silenci, resignació i col·laboració. Imaginem els crits, plors, crítiques al govern i descoordinació si el mateix, o menys i tot, hagués passat en un país del Mediterrani, aquí mateix. Ells, allà, ja s'han posat a treballar pel futur.

Les televisions públiques, o sigui pagades amb diners de tots, no haurien de servir més per educar i formar el públic, en lloc de divertir l'audiència en competència amb les privades? Els partits del Barça ens els poden donar moltes altres cadenes, i per distreure'ns també n'hi ha un munt. I ara que hi ha quatre o cinc emissores que a la nit organitzen debats altament polititzats, a vegades propaganda pura, les oficials es rasquen la panxa?

Les xifres diuen que aquests darrers anys hi ha menys divorcis que abans. Hi ha parelles que no es divorcien però només compateixen pis i ni se saluden. I hi ha les parelles que són parelles però no es casen, o sigui que el seu divorci, si n'hi ha, és una separació. L'altre dia, en un programa popular, Jordi Gonzàlez preguntava a l'actor Toni Cantó què opinava del matrimoni de tres, i tots convenien que tot arribarà. Preparem-nos, doncs, si tot ha d'arribar. El divorci quedarà arraconat pel trivorci?