«El Punt Diari? El Punt Diari és una merda!»

Dissabte vinent es commemoren els trenta anys de la mort del principal geni contemporani de les lletres catalanes, del número u, del mestre, d'aquell que no va rebre mai cap gran premi d'honor perquè hi ha alguns genis que no mereixen els premis i altres que no els necessiten, i Pla era més dels segons que no pas dels primers per més que fos la primera de les raons la que li negués els llorers en vida; ja s'ho faran, ells s'ho van perdre, nosaltres no, ell, Ell!, tampoc. Pla és gran i són colla els seus profetes, els que malden per modelar aquesta llengua tan maltractada per la política i tan ben treballada per molts compatriotes que fan possible que la pàtria de molts continuï sent, principalment, el nostre idioma. Eixamplant el paisatge literari i ampliant-ne els horitzons.

Com sol passar sempre que es compleix un any rodó relacionat amb el senyor Pla, sorgeixen iniciatives diverses per rescatar, recuperar o rebuscar la seva immensa obra per extreure'n noves espurnes, nous esquitxos de qualitat. Fins i tot a can Twitter, tan modern comparat amb la boina del de Llofriu, s'ha endegat una iniciativa consistent a introduir cites planianes (@30JosepPla) encotillades en els 140 caràcters de què disposen els piuladors per comunicar-se en aquesta nova xarxa social basada en la brevetat, la concisió i l'enginy. Crec que Josep Pla hauria estat un fan del tuiter (si del football se'n diu futbol, del Twitter, què carai, diguem-ne tuiter), sense necessitat de descalçar-se la boina. La sentència planiana que, sintetitzada, he sumat a la iniciativa, és la que més m'ha impactat i que fa vint anys que tinc com a eslògan professional. Aquí va, en tota la seva extensió: «El Punt Diari? El Punt Diari és una merda! És el diari més dolent que hi ha. Vol anar a favor del bisbe, dels revolucionaris, dels socialistes, dels conservadors... vol anar a favor de tothom! Un diari s'ha de definir, ha de ser de dretes o d'esquerres». Fenomenal. Demolidor. Lapidari. Quina manera més brillant d'equivocar-se! La frase no la trobareu pas a l'Obra Completa. La va publicar el Punt Diari (avui, El Punt) arran d'una entrevista a l'autor feta per Pius Pujadas el 13 de gener de 1981, poques setmanes abans que Pla morís. Vaig descobrir l'atzagaiada verbal molt després de la seva publicació, durant una visita a l'hemeroteca. Des d'aleshores, en tinc guardada una fotocòpia, que vaig renovant periòdicament, al calaix del meu lloc de treball. Durant vint anys a El Punt, durant l'últim any, també, a l'Avui. Perquè allò que Josep Pla, ancorat en els vells temps del periodisme marcadament partidista, interpretava com un defecte, és el secret d'una fórmula basada en l'obertura de mires, en el servei als lectors més que en l'adoctrinament dirigit, en la creació de comunitat, en la voluntat d'esdevenir punt de trobada i de debat, en el tothom hi cap, en la pluralitat ideològica només emmarcada per una adscripció nacional indiscutible i indissimulada. Trenta anys després de la mort de Pla, jo diria que encara hi som perquè, senzillament, amb humilitat però amb coratge, mai no hem pretès altra cosa que ser una merda. En el sentit planià del concepte, naturalment.