En campanya permanent

Em trobo comen­tant un twit que ha fet Javier Solana. Diu que li sem­bla bé que Obama es torni a pre­sen­tar però que cen­sura que es gasti mili­ons de dòlars en la seva cam­pa­nya, just ara en temps de crisi.

Pre­ci­sa­ment, el twit­ter ja és, però d'ara enda­vant encara ho serà més, un dels ele­ments que faran ser­vir els polítics que en tenen –n'hi ha algun que no en tin­gui?– per estar en cam­pa­nya per­ma­nent, en con­tacte per­ma­nent amb els elec­tors. Bus­cant la pro­xi­mi­tat i si poden la com­pli­ci­tat amb el votant.

I el que comento al twit­ter és que si els polítics estan cons­tant­ment en cam­pa­nya, si estan des­ti­nant els seus esforços a con­ti­nuar cap­ti­vant amb més o menys enginy i encert els soferts votants, quan gover­nen?

Aquest con­cepte, el de cam­pa­nya per­ma­nent, no és nou, al con­trari. I com gai­rebé tot, en política també, es va inven­tar als Estats Units. Un con­se­ller del lla­vors aca­bat d'ele­gir pre­si­dent demòcrata Jimmy Car­ter li va fer arri­bar un dos­sier on li plan­te­java que una vegada acon­se­guida la victòria elec­to­ral, la cam­pa­nya no s'aca­bava allà, con­ti­nu­ava. Pat Cadell, que era el nom de l'asses­sor de Car­ter, li volia fer veure la con­veniència i, fins i tot, la neces­si­tat de con­ti­nuar fes­te­jant els elec­tors durant la pre­sidència. Car­ter no ho va fer i ho va pagar car perquè el 1980 no el van ree­le­gir.

Des de lla­vors, en l'àmbit de la comu­ni­cació política es va començar a fer ser­vir el terme cam­pa­nya per­ma­nent per refe­rir-se a la uti­lit­zació del càrrec per cons­truir i man­te­nir una base de suport popu­lar àmplia i sufi­ci­ent que l'acom­pa­nyi durant el seu man­dat i, de retruc, li ser­veixi per tor­nar a gua­nyar en la següent con­vo­catòria elec­to­ral. Ho han tin­gut claríssim demòcra­tes i repu­bli­cans i així ho van apli­car tant Rea­gan com Clin­ton, Bush pare i fill i ara Obama, amb resul­tats desi­guals, sovint lli­gats a la rea­li­tat que els ha tocat viure. Aquí, tant de dre­tes com d'esquer­res, també es van apun­tar al carro González, Aznar, Pujol o Mara­gall, amb situ­a­ci­ons cal­ca­des.

Des de lla­vors, la neces­si­tat d'estar cons­tant­ment seduint els votants, bé sigui des de l'opo­sició o des del govern, ja s'ha assu­mit com a ine­vi­ta­ble per part de totes les for­ces polítiques i, segu­ra­ment, és un dels fets que para­do­xal­ment més afa­vo­rei­xen crear aquell altre con­cepte que hem sen­tit rei­te­ra­da­ment, el de la des­a­fecció cap a la classe política.

L'obli­gació d'haver d'estar sem­pre al cas de tot i a tota hora és un exer­cici més de para­noia que no pas de pro­xi­mi­tat. El fet d'haver d'opi­nar, de par­lar, de dir alguna cosa engi­nyosa, encer­tada, pro­funda o banal en un acte, una entre­vista, al Face­book o ara en un twit, és una dinàmica que pot aca­bar aga­fant tints per­ver­sos i girar-se en con­tra del qui la fa ser­vir.

Però, com sem­pre, la rea­li­tat acaba posant aques­tes ini­ci­a­ti­ves al seu lloc natu­ral, perquè si la rea­li­tat no va de bra­cet amb el que es comu­nica, la cam­pa­nya per­ma­nent és una inco­herència per­ma­nent que s'esgota en ella mateixa.

La bona comu­ni­cació s'aguanta o s'hau­ria de sos­te­nir amb la bona gestió. Si els polítics en exer­cici ho tin­gues­sin pre­sent no els cal­dria inver­tir tants esforços a ser ocur­rents, engi­nyo­sos i bri­llants. També tin­drien dret com qual­se­vol altre mor­tal a callar, a no dir i a valo­rar si en deter­mi­nats moments no val més la pena estar-se en silenci i limi­tar-se a obser­var per després actuar.

Després pot­ser tin­dria sen­tit aquell eslògan, gas­tat, però que no per això no l'hem de rei­vin­di­car, de: Fets i no parau­les, que s'hau­ria d'impo­sar qual­se­vol polític, ostenti el càrrec que ostenti.