Lleida - Alguaire

Arran de la greu crisi econòmica que viu el món s'han alçat veus crítiques amb algunes inversions d'infraestructures en el territori. A vegades, les mateixes veus que havien clamat i reclamat amb insistència determinades inversions descentralitzades s'han afanyat a sumar-se als discursos del catastrofisme i a desacreditar els esforços de les administracions per fer del territori català un territori ben equilibrat, ben comunicat i amb infraestructures en xarxa. Potser el cas més paradigmàtic del que estem dient el podem trobar en els atacs que s'han formulat, des de sectors diversos i de tribunes molt variades, contra l'aeroport de Lleida-Alguaire. Molts s'han afanyat a desacreditar-lo i a discutir-ne l'oportunitat i la idoneïtat des de la política, l'acadèmia o la comunicació. S'ha considerat una inversió supèrflua i innecessària, i les veus més negatives s'han afanyat a pronosticar un desenllaç fatal, la pèrdua d'activitat i han vist l'aeroport en una situació d'aturada tècnica.

Vull evocar ara aquí un episodi de fa més de quaranta anys. És sabut que el 3 de març de 1967 es va inaugurar l'aeroport de Girona-Costa Brava. És també públic i conegut que amb alts i baixos vinculats als vols xàrter l'aeroport de Girona, construït i impulsat des del territori mateix amb la inversió principal sufragada per la Diputació de Girona, va viure una llarguíssima etapa d'activitat molt baixa. Molt estacional, amb llargs períodes, sobretot a l'hivern, de pràctica inactivitat. Tothom sap que l'aeroport de Girona va mantenir una estructura i una plantilla sota l'empara d'Aena en situació de clar desavantatge competitiu durant algunes dècades. Vull dir que durant molts anys es podia haver pensat que la inversió realitzada i el cost del manteniment de les instal·lacions i de la plantilla eren del tot insostenibles. En realitat, la gran arrencada, el creixement exponencial del nombre de passatgers, no es va produir fins ja entrat el segle XXI, i es pot ben assegurar que és en els darrers vuit anys que s'assoleix un ritme de creixement i uns resultats operatius altament satisfactoris per a l'aviació i també per a l'activitat econòmica i productiva de les comarques de Girona. Evoco aquest episodi perquè tinc molt clar que només el fet mateix de l'existència de l'aeroport crea l'oportunitat de l'embranzida que li donen els acords amb companyies de baix cost i específicament amb Ryanair.

Parlem sobre aquesta base, ara, de Lleida-Alguaire. Insisteixo: disposar d'una instal·lació aeroportuària és avui, en termes territorials, un avantatge competitiu. És veritat que, mirat així, la sola existència de l'aeroport és una condició necessària però no una condició suficient. En termes relatius i pel que fa a la inversió, el cost del conjunt de la inversió realitzada a Alguaire, que s'acosta als cent milions d'euros, és moderat. Ho és pel conjunt de les instal·lacions disponibles, pel valor afegit que aporta a l'economia lleidatana i perquè en la mateixa planificació territorial sobre part dels terrenys expropiats es preveu el desenvolupament d'una zona logística que potser trigarà un cert temps a executar-se però que és plena d'oportunitats, perquè, si no, no s'entendria que al voltant dels terrenys, ara ja qualificats, hagin sorgit propostes de grups solvents amb voluntat d'invertir i intervenir en el desenvolupament logístic i industrial dels entorns de l'aeroport. Trigarà més o menys, però és evident que al voltant de l'aeroport es dibuixa una clara perspectiva de futur. No es tracta de plantejar les coses en termes de greuges comparatius, però l'aeroport de Lleida és una instal·lació barata si el comparem amb algunes infraestructures viàries i ferroviàries i, específicament, amb algunes estacions i intercanviadors, i ja no cal dir amb el que representa la inversió en el conjunt de la xarxa d'alta velocitat.

Podia haver passat també que Lleida-Alguaire es posés en funcionament, com va succeir amb Osca i ha succeït més recentment amb Guadalajara o Castelló, sense un pla de negoci ben definit, cosa que hauria abocat directament a obrir per tancar. No és i no ha estat el cas. Les oportunitats i les realitats de vols a Lleida són clares. No només això, sinó que en termes territorials és el conjunt de la societat lleidatana, des de tots els àmbits, que reclamava en termes territorials la necessitat, amb raó, d'equilibrar el mapa de les instal·lacions aeroportuàries de Catalunya en els termes que preveu el pla d'aeroports, aeròdroms i heliports 2009-2015 de la Generalitat de Catalunya.

Quant l'any 2003 ens vam fer càrrec de responsabilitats en el govern de Catalunya, un informe del Departament de Medi Ambient acabava de fer avortar la possibilitat que havia previst l'anterior govern de construir el gran aeroport de Lleida en l'àmbit de l'aeròdrom d'Alfés. Calia, doncs, buscar un nou emplaçament, definir els projectes, expropiar, construir i fer operatiu l'aeroport. I així es va fer en un temps rècord i amb eficàcia provada. Però la qüestió no és aquesta. Cada vegada que ens vèiem amb gent del món de l'aeronàutica i, molt especialment, amb Fernando Caralt, president de BAIE (Barcelona Aeronàutica i de l'Espai) ens recordava el desavantatge de posicions de Catalunya i Espanya amb relació a la resta d'Europa pel que fa al mapa dels aeroports. I amb passió d'aviador ens recordava que per l'evolució que feia l'aviació al món calia un aeroport cada cinquanta quilòmetres. En la passió hi havia potser un punt d'exageració. Potser fins i tot la crisi mundial i l'evolució del preu del petroli farà reconsiderar aquests paràmetres.

Però hauria de quedar sempre clar que, fins i tot en les actuals circumstàncies, l'existència de l'aeroport de Lleida-Alguaire es correspon en termes territorials catalans amb un programa de mínims imprescindibles. Només així podrem actuar amb unitat i vencent totes les reticències. De la manera que ho va evidenciar la interpel·lació presentada pels tres diputats socialistes de Lleida, defensada per Joaquim Llena i adequadament corresposta pel conseller. Disposats a no caure en el parany dels desafectes, ara cal treballar plegats i donar a l'aeroport de Lleida l'impuls que correspon i que ha tingut durant el primer any de la seva existència. És una qüestió de confiança, però també una qüestió de compromís territorial i vital.