Coses de sant Jordi

Segons el Dicccionari de noms de persona, Jordi prové del grec Georgos que significaria “que treballa la terra”, és a dir, agricultor. Mossèn Ballarín, prolífic autor catòlic, en Sants de Catalunya ens conta que: “Prop d'Esparta, en els frescos de la ciutat de Mistra, sant Jordi ‘dóna la cara': els peus ben plantats a terra i les mans al pom de l'espasa. Vesteix de soldat amb mirada extàtica. [...] En totes les esglésies de Grècia hi trobareu sant Jordi [...]. I a Egipte és en totes les esglésies coptes [...]. És el mateix que coneixem: amb el cavall, la donzella i el drac”. Però, segons el Nou Calendari Litúrgic, la mateixa iconografia, sobretot quant al caràcter alliberador de l'heroi i a la lluita amb un animal fabulós, Jordi la comparteix amb una altra trentena de sants i santes (entre elles la santa Marta de Tarascó). Malgrat la universalitat del seu culte, Jordi és un personatge controvertit, tingut com a patró de grans nacions, però qüestionat per la mateixa Església. La més completa versió de l'hagiografia del sant és probablement la Llegenda Àuria, de Iacopo da Varazze. En ella se'ns adverteix que el II Concili de Nicea de 787 ja va incloure en la llista d'apòcrifs “les velles Històries de sant Jordi”. En el Calendari de Beda el Venerable, se'ns diu que va ser martiritzat a Diàspoli, anomenada antigament Lidda. En uns altres, que va ser per manament de l'emperador persa i en presència de vuitanta reis. La veritat és que encara que els doctors de l'església mai no hagin donat gaire credibilitat a la historicitat del cavaller defensor de donzelles i matador de dracs, almenys, en els països que el tenen per patró, sempre hi ha hagut estudiosos disposats a reivindicar-la. I malgrat tot el que es pugui argumentar en defensa o en contra de la historicitat real del soldat Georgos, que hauria viscut i mort pels volts del segle III a Capadòcia, ningú no pot negar que en la figura d'aquest personatge s'hi pot trobar, si més no, tanta càrrega d'elements mitogràfics, de mística medieval, de fonts heterodoxes, tant de romanticisme cavalleresc d'evocació artúrica, com d'historicitat.

En l'heroica hagiografia de sant Jordi composta per Iacopo da Varazze pels volts del segle XIII, se'ns conta que va nàixer a Capadòcia i que en un del seus viatges va arribar fins a Silca, una ciutat a l'africana Líbia. No gaire lluny de la ciutat hi havia un llac que proveïa els habitants quan va arribar-hi un enorme drac que s'establí al costat mateix de l'aigua. El drac enverinava les aigües i obligava els habitants de Silca –a canvi de no fer-ho– a portar-li cada dia dos moltons. Arribà un moment que el bestiar escassejà i la subsistència dels habitants era en perill. Aleshores, desesperats entre l'amenaça de la bèstia i l'alarma de quedar-se sense aliments, decidiren lliurar un sol moltó, més un jove. Així van fer-ho fins al dia que la dissort recaigué la en la filla del rei. Abatut per perdre la seva única filla, proposà al poble lliurar-los tots els seus tresors si salvaven la princesa. Però ningú no ho va voler i exigiren que la princesa havia de seguir la mateixa sort. Convençut que no podria persuadir els súbdits, l'abraçà i va enviar-la al sacrifici. Quan la jove es dirigia cap a les aigües de l'estany, aparegué el cavaller Georgos, que en adonar-se del plor de la princesa li demanà quin motiu l'afligia. Ella va prevenir-lo perquè no s'aturés i li contà la història que ja coneixem. De cop féu aparició el drac sortint de la caverna vora l'aigua, traient foc de la gola, inflamada com un volcà. Aleshores, el celestial cavaller muntà, i dirigint-se amb determinació cap a la bèstia, li enfonsà la llança dins la gorja. Tot seguit, descavalcà, demanant a la donzella que es descordés el cinturó i l'utilitzés per subjectar el monstre. En companyia de la princesa i amb la bèstia lligada com un gos, Jordi es dirigí a la ciutat, alliberant-la del drac i alliberant les aigües de l'enverinament del monstre.