CiU: Diumenge toca. Dimecres, no toca

Independència: toca, no toca

Diumenge, 10-A: Convergència llueix la cara independentista i envia un missatge als electors nacionalistes que sap que han de tornar a passar per les urnes el 22 de maig. Dimecres, dia 13, abstenció al Parlament. CiU no es mulla i fent ús del seu pragmatisme guarda distàncies. Ha permès el debat però no entra en el joc. Anar més enllà –diu– no està previst en el programa. Anar més enllà podria suposar una fractura insalvable amb els socis potencials que potser necessitarà per aprovar els pressupostos d'enguany i podria impedir el desitjable pacte de govern a Madrid al maig del 2012, amb clàusula de pacte fiscal a la catalana.

A Convergència l'ambigüitat o l'oportunisme han estat una constant i cal reconèixer que sovint el seu doble llenguatge ha tingut una rendibilitat política. Poden barrejar o intercanviar termes com independència, sobiranisme, dret a decidir. És igual. Les contradiccions no els passen factura. Hi ha un marge de maniobra per un discurs abrandat al carrer o votar a les urnes de les consultes quan saben que no té conseqüències polítiques.

Sobre les consultes, per cert, cada partit ha jugat les seves cartes. Uns les han promogut, uns altres les han avalat, uns altres s'hi han mostrat indecisos i uns altres han passat de llarg. Ningú no pot negar, tanmateix, que tot el procés, dinamitzat per milers de voluntaris, ha actuat com un gran revulsiu en un sector molt ampli de la ciutadania catalana i no m'estalvio de dir que ignorar, com han fet alguns partits de l'oposició, el que ha suposat aquesta mobilització de centenars de milers de ciutadans que hi han respost, no és precisament una reacció de realisme polític.

Crisi i retallades

Estar al govern és sotmetre's cada dia a la prova del cotó. I malgrat les complicitats mediàtiques, públiques i privades, que des del primer dia han tingut les iniciatives de l'executiu de Mas, complicitats per cert que no va tenir el tripartit, les contradiccions acaben apareixen amb tota la seva cruesa i la ciutadania, perplexa davant els anuncis de rebaixes indiscriminades en els àmbits més sensibles de l'anomenada societat del benestar, surt massivament al carrer per dir: això no! S'exigeix que no es tanquin sales d'hospitals, que no s'ajornin intervencions quirúrgiques, que no s'augmentin llistes d'espera, que no es tregui la sisena hora a l'escola pública, i al mateix temps es pregunta perquè es renuncia als ingressos d'uns milions d'euros de l'impost de successions que pagaven només el 6% de les grans fortunes. Ja no cola que la culpa sigui només de l'herència rebuda o dels impagaments de Madrid.

Compromisos de programa

No és fàcil justificar retallades i alhora renunciar a ingressos. CiU addueix compromisos de programa. És cert que en el punt 485 es compromet a suprimir l'impost de successions, però és també cert que en el punt 101 del mateix programa electoral es compromet a “reduir les llistes d'espera per a intervencions quirúrgiques i a establir temps màxims per a la cirurgia electiva”, o que en el 125 diu que “es garantirà com a mínim el manteniment en termes reals dels recursos econòmics destinats al sistema sanitari”.

S'han complert 100 dies de govern. Ara toca posar els pressupostos damunt la taula. Seria desitjable que la ciutadania els conegués abans del 22-M per saber per on passa realment la tisorada. Seria també desitjable que govern i oposició fessin pinya per exigir i arrencar de Madrid l'avançament dels 1.425 M € del fons de competitivitat, i seria bo que tots plegats, polítics, mitjans i societat civil, centréssim els esforços a pactar mesures de reactivació econòmica que passen també per invertir en salut i en educació.