Itàlia, també a la fila del rescat

Quan el president Rodríguez Zapatero diu, a la Xina, que Espanya va bé i que és com un gran transatlàntic molt ben pilotat, potser no s'adona, per culpa del trastorn d'horari causat pel canvi d'hores, que qualsevol ciutadà pensarà immediatament en el Titanic. Recordin que aquell meravellós prodigi de la tècnica de la construcció naval, el vaixell considerat insubmergible, va naufragar després de topar amb un iceberg ara fa 100 anys i 3 dies. I que, mentre s'enfonsava, l'orquestra continuava tocant, igual com ara fa el govern estatal, que, per fascicles, ens va dient, com les hostesses d'aviació en un moment de perill, que, sobretot, conservem la calma... i, bé, que també ens cordem el cinturó. És a dir, l'administració madrilenya va comprant temps, per episodis d'una durada cada vegada més curta, i ens proposa, com a projecte col·lectiu de vida en comú, l'actitud dels últims dies de Pompeia abans que l'erupció volcànica del Vesuvi ho destruís tot l'any 79.

D'aquesta manera hem anat plegant veles des de l'altivesa i la supèrbia dels nou-rics, ignorant que es proclama la tercera potència mundial, del país que havia superat Itàlia i feia sentir l'alè al clatell d'una Franca atemorida, del sistema bancari més sòlid del món i d'una crisi econòmica inexistent, i hem topat de cop amb la dura realitat. I resulta que, sense renunciar a la retòrica dels deliris de grandesa i transatlàntic, ens toca sentir que no som Islàndia, que no som Grècia i que no som Irlanda, que no som Portugal. Però, a partir d'aquí, les coses comencen a complicar-se i l'Europa que decideix reclama que hi hagi una línia divisòria a la península Ibèrica i que Portugal sigui l'últim rescat que la UE es pot permetre i l'ultima trinxera entre la credibilitat i la pèrdua de confiança. Pimco, el principal comprador mundial de deute públic, diu que el camp de batalla ara és Espanya, i Wolfgang Münchau afirma que ja ens trobem en la primera línia de foc, especialment després que el BCE hagi apujat el tipus d'interès.

És cert que a les cases de l'eixample hi havia abans dels ascensors, de l'entresòl al principal, un replà amb un petit seient que en deien un descansillo, i que ara el Fons Monetari Internacional ha donat una mica d'oxigen al govern de Madrid. Es tracta d'un informe, el ponent del qual és José Viñals, exsubgovernador del Banc d'Espanya, que considera que Espanya s'ha desaparellat de la siamesa germana portuguesa, però que algunes economies europees s'han acostumat a fer allò que els precursors intel·lectuals del feixisme italià anomenaven vivere pericolosamente. S'ha acceptat amb fatalisme i resignació l'absència de creixement econòmic, un atur de proporcions siderals i un grau de fracàs escolar absolutament intolerable. El professor Velarde Fuertes ha utilitzat la imatge dels quatre cantons per descriure la situació de l'economia espanyola (una imatge que ha manllevat de Victor Pérez Díaz) i que explica el funcionament del mercat de treball. El primer punt és que, si baixa l'atur, puja la inflació i, sobretot, que, si l'economia no creix per damunt del 2%, no hi ha creació de llocs de treball. I el primer cantó és aquell on hi ha els que tenen feina amb contracte indefinit, que són 11,5 milions de persones. Al cantó número 2, hi ha els qui tenen contracte temporal: uns quatre milions. Al número 3, els de l'economia submergida: uns 2,5 milions. Al número 4, els pensionistes. I, finalment, els desocupats: 4,5 milions. En resum, amb aquest panorama només és previsible un augment del dèficit públic que provocarà exigències, per exemple, d'Alemanya.

Per tant, ja han fet la seva aparició les veus que fan sentir senyals d'alarma. I alguns, com ara Gideon Rachman del Financial, ja apunten al possible problema ulterior que no seria solament Espanya, sinó també Itàlia. Mentre Berlusconi, amb gran consternació dels seus amics de les fundacions ultradretanes tan populars a Madrid, està embolicat judicialment en orgies sexuals, el deute públic del país ja és el 120% del PIB (més que Grècia, Irlanda i Portugal). I és clar que aquests nivells només es poden sostenir si els tipus d'interès són molt baixos. El dèficit pressupostari és només d'un 4%, però al llarg de la història no s'ha donat mai el cas que un país pogués pagar un deute d'aquestes proporcions. Per tant, l'única sortida possible és la inflació. Una via, però, que s'exclou de manera absoluta per al conjunt de la zona euro. Perquè, ja al moment de crear la moneda única, Alemanya va reclamar garanties que el BCE faria la política antiinflacionista del Bundesbank i del Deustch Mark contra la tradició de devaluacions i d'inflació d'Itàlia. La diferència entre els dos països és que a Alemanya dimiteix, i serà processat, el ministre Zu Gutenberg, per haver plagiat unes pàgines de la tesi doctoral i, en canvi, a Itàlia un cràpula i home de negocis tèrbols, com Berlusconi esquiva sempre l'acció de la justícia. Els mercats, però, són més inflexibles i en apuntar a Italià, volen dir que el respir i descansillo d'Espanya només durarà unes setmanes i que, amb viatges a Qatar, la Xina i Singapur, només es gesticula de cara a la galeria.