Articles

Decibels, la nació a la força

“Xiular un himne nacional és lleig, sí. Però no tinc arguments, ni ganes, per dissuadir ningú de no respectar l'himne d'un estat que al llarg de la història mai no ens ha respectat a nosaltres ni com a poble ni com a cultura”

En el par­tit de dime­cres, l'espec­ta­cle va començar abans que la pilota llisqués per una gespa poc mullada. Tot apun­tava, com fa dos anys, a una xiu­lada colos­sal en el moment que, pels alta­veus, sonés l'himne d'Espa­nya, en el moment d'entrar a la llotja el cap de l'estat espa­nyol. L'escri­das­sada va ser d'una mag­ni­tud extra­or­dinària, trans­mesa tal com es va pro­duir per la TV cata­lana, però no pas per l'espa­nyola, que si el 2009 va optar per tallar la retrans­missió, ara va ome­tre l'esbron­cada dels cata­lans de l'estadi i la d'aquells que, de casa estant, vam fer-hi la nos­tra con­tri­bució solidària.

L'orga­nit­zació va fer sonar l'himne en qüestió a una inten­si­tat des­pro­por­ci­o­nada de 120 deci­bels, pen­sant que, ama­gant el rebuig de milers de per­so­nes, la rea­li­tat des­a­pa­rei­xia. Ama­gar el cap sota l'ala no sols és ridícul, sinó que, sobre­tot, és un símptoma evi­dent de feblesa i d'actuar a la defen­siva. Ah, el dia que siguem cons­ci­ents de la nos­tra força i de la por que fem als nos­tres adver­sa­ris quan ens expres­sem de forma unitària i unànime! Xiu­lar un himne naci­o­nal és lleig, sí. Però no tinc argu­ments, ni ganes, per dis­su­a­dir ningú de no res­pec­tar l'himne d'un estat que al llarg de la història mai no ens ha res­pec­tat a nosal­tres ni com a poble ni com a cul­tura. Hau­ran de can­viar molt les coses perquè els cata­lans escol­tem l'himne d'Espa­nya amb la mateixa nor­ma­li­tat psi­cològica que el d'Hon­du­res, Suècia o Malàisia.

La inten­si­tat dels deci­bels és l'expressió musi­cal més bèstia del model naci­o­nal espa­nyol, essen­ci­al­ment no democràtic i ètnic. Es tracta d'una idea naci­o­nal basada en la impo­sició, com si ser espa­nyol fos una obli­gació ine­lu­di­ble per a tot­hom. No es basa en la volun­tat de cada ciu­tadà de ser allò que se sent, i és allò que, en defi­ni­tiva, vol ser cadascú, lliu­re­ment. Es basa en la volun­tat de l'estat i s'esta­bleix per la força, des de paràmetres no democràtics: “¡Los cata­la­nes son españoles aun­que ellos no qui­e­ran serlo!”. Sen­sa­ci­o­nal! El món i la ciència política no havien vist mai res de simi­lar. I encara: “Los cata­la­nes son españoles por­que tie­nen pasa­porte español y ya está”, com si l'elecció del pas­sa­port fos un aspecte sobre el qual els ciu­ta­dans poguéssim esco­llir.

Com que la iden­ti­tat naci­o­nal no es basa en la volun­tat, lla­vors ha de fona­men­tar-se en cri­te­ris ètnics d'ètica dub­tosa. Entre el 1914 i el 1958, el 12 d'octu­bre ha estat cele­brat a Espa­nya amb el nom de Día de la Raza, Fiesta de la Raza Española, tal com s'ins­tituí fa un segle. El 1941, J.L. Sáenz de Here­dia estre­nava la pel·lícula Raza, amb guió de Jaime de Andrade, pseudònim de Fran­cisco Franco. La ter­mi­no­lo­gia etni­co­ra­cial és habi­tual en els comen­ta­ris espor­tius, sobre­tot fut­bolístics, en les referències a l'exèrcit en des­fi­la­des, acci­ons a l'exte­rior, etcètera, i sem­pre s'escapa a algú cap a mit­jan octu­bre. El súmmum de la para­noia van ser, dime­cres, els comen­ta­ris ani­mant els assis­tents a Mes­ta­lla a can­tar l'himne espa­nyol, cosa que, en cas de pro­duir-se, hau­ria estat una veri­ta­ble pro­esa, tenint en compte que no té lle­tra.

Aquest model se situa als antípodes de la idea naci­o­nal cata­lana, d'ads­cripció voluntària, que per­met iden­ti­tats simultànies sense renun­ciar a l'ori­ginària qui la tin­gui, perquè és un model cívic de nació inclu­siva. Un dels atacs més habi­tu­als per negar la meva cata­la­ni­tat m'ha vin­gut, d'Espa­nya, de part dels qui recor­den que el meu pare era ara­gonès i cas­te­lla­no­par­lant, com si aquest fet ja impos­si­bi­lités la meva con­dició naci­o­nal. Els fa sor­tir de polle­guera que hi hagi per­so­nes negres, magre­bi­nes, asiàtiques o lla­ti­no­a­me­ri­ca­nes que afir­min que també se sen­ten cata­la­nes i, doncs, que en són, i ja no diguem si, a més, par­ti­ci­pen en les con­sul­tes d'auto­de­ter­mi­nació i voten per la inde­pendència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.