Històries de superació

La vida va de debò i el futbol és el futbol. Aquesta setmana s'ha mort el pare de Manolo Preciado, l'entrenador de l'Sporting de Gijón. Tenia 84 anys, però s'ha mort per un lamentable accident de cotxe. Sí, això li passa a molt gent. Però és que Preciado fa uns anys que és vidu perquè la seva dona va morir d'una malaltia i al cap de poc també va perdre un fill en un accident quan anava en moto. La vida, la mort, l'ha colpejat durament unes quantes vegades. I en el món del futbol ja el coneixem: és amable, educat, simpàtic, ple de bondat, rialler, i sempre que surt el tema de les desgràcies que ha hagut d'encaixar, fa una exhibició d'optimisme vital. I com a entrenador, ha demostrat que és un professional molt solvent. Ahir ja es va reincorporar a l'entrenament del seu equip i avui seurà a la banqueta per dirigir-lo davant de l'Espanyol.

Hi ha moltes altres històries de superació personal lligades al món de l'esport, algunes de les quals Pep Guardiola les ha tingut en compte a l'hora de motivar o conscienciar els seus jugadors davant de reptes importants. En comparació amb el cas de Preciado i altres històries d'aquestes, superar la pèrdua de la copa del Rei dimecres contra el Real Madrid sembla una cosa molt més banal. Menys transcendent, segur. Però tampoc no és fàcil. La vida és la vida, però l'alta competició no és tampoc un hàbitat còmode. No és fàcil guanyar, i quan s'està acostumat a fer-ho no és senzill pair cap derrota, i encara menys quan hi ha un títol en joc. El partit d'ahir contra l'Osasuna es tractava sobretot d'això. De no lamentar-se, sinó de continuar endavant. Perquè era la cita immediatament posterior a la derrota de dimecres i perquè dimecres que ve hi ha el partit d'anada a Madrid de la semifinal de la lliga de campions. I perquè el compromís amb l'Osasuna no era cap nosa, sinó un partit fonamental per apropar virtualment el Barça al títol de lliga. Guardiola ja ho havia assenyalat, però va fer el que havia de fer: que poguessin descansar els jugadors clau més desgastats i que els suplents assumissin la seva part de responsabilitat en la conquesta de tots els títols. El d'ahir era el típic partit en què tothom l'únic que espera és que es resolgui sense sobresalts, sense que ningú prengui mal (i en va prendre Maxwell). Era, per això mateix, un partit perillós per a l'equip. També ambientalment. La golejada del Real Madrid al camp del València va tenir un cert efecte intimidatori en l'ambient previ al partit del Camp Nou. Si més no, des de les ones radiofòniques es va transmetre la sensació d'un Madrid totpoderós i en una forma imparable i, en contrast, el Barça era un equip masegat amb tot en contra i els presagis de triplet blaugrana gairebé es convertien en un ple de l'equip blanc.

Calia urgentment que comencés el partit, perquè si aquesta percepció es mantenia gaires hores en l'ambient, l'equip blaugrana tenia un rival més contra el qual lluitar. El rival imperceptible que tantes vegades al llarg de la història ha derrotat el Barça. Més fins i tot que els rivals. Sort que els dos partits anaven un rere l'altre. I va començar el partit del Camp Nou. El primer quart d'hora va servir per esvair els dubtes previs. Després en van venir d'altres. Però el començament del Barça va ser molt bo. Amb una bona actitud col·lectiva i uns bons fonaments futbolístics. Els dos laterals ajudaven en la construcció del joc, Thiago exercia el lideratge a l'hora de moure l'equip, Afellay estava incisiu a l'extrem i més solvent encara quan exercia d'interior i Mascherano va mantenir el nivell colossal que va exhibir dimecres a Mestalla. Flaquejaven una mica Busquets, més distret que de costum, Alves, imprecís com algunes vegades, i Milito, insegur com últimament. Després dels primers quinze minuts, l'equip de Mendilibar va decidir plantar cara. I se'n va sortir. S'havia jugat el partit dins el camp visitant i des de llavors es va jugar a tot el camp. Al Barça li va costar molt construir el joc. Però va fer bé una cosa que practica poc: el contraatac. Una sortida ràpida des de darrere va dur la pilota a la banda esquerra, on Jeffren va fer la millor acció del partit, una centrada impossible per a la defensa i el porter que va donar a David Villa l'oportunitat que vol qualsevol davanter centre, rematar a gol en avantatge. Ja li tocava. De tota manera, a través del joc el Barça només va ser capaç de rematar el partit quan van entrar Iniesta, Xavi i Messi a la segona part, amb el cinquantè gol de l'argentí.

La batalla de les sensacions ambientals a les portes del partit de dimecres al Bernabéu té avantatge blanc. Mourinho té una plantilla pletòrica i Guardiola amb prou feines pot fer un onze amb tothom al seu lloc. Però la força del Barça de Guardiola en aquests anys d'èxits no ha emanat mai de l'entorn, sinó del nucli que formen ells. I cap partit l'ha guanyat en la prèvia, sinó sobre la gespa en els noranta minuts. L'hora del Madrid ja ha començat. La del Barça comença dimecres a tres quarts de 9. Només falta que l'entorn l'empenyi.