Opinió

LA TRIBUNA

Ho hem violentat tot

I què volem que en quedi de tot plegat sinó el que tenim? És a dir: el desfibrament, la transmutació...

Uns més que altres, naturalment, però, vaja, el conjunt del panorama humà és francament desolador. Des que s'oficialitzà que estem en Crisi (o diguem-ne gran Estafa o Desfeta), ja es deu haver dit tot, o gairebé, sobre tot plegat i el seu perquè. Queda alguna cosa més, algun detall –i no pas menor– per afegir? Potser aquest: sense adonar-nos-en, des dels temps de Maria Castanya, ho hem violentat tot.

De la vida a la mort (que s'amaga, no queda bé); del cel a la terra, passant per l'aire, l'aigua i el foc, la bèstia que vola i la que s'arrossega, la semença, l'herba, la planta, l'arbust i l'arbre (“Oh, sobretot, estima la sagrada vida de l'arbre”, ens recomanava Espriu); de la cèl·lula microscòpica a l'espai entre estels, passant per les creences religioses, les idees filosòfiques i les ideologies polítiques; hem violentat les doctrines econòmiques, les normes morals, les institucions socials i organismes vius, la Germana Matèria (per dir-ho com sant Francesc d'Assís i Teilhard de Chardin) i, en fi, hem posat les grapes de l'acceleració tècnica sobre el temps i el silenci, l'espai i l'energia, els joves i els ancians i sobre les dones i homes de bona voluntat.

I què volem que en quedi de tot plegat sinó el que tenim? És a dir: el desfibrament, la transmutació i –com va dir Claudio Magris– la “desfeta de la realitat” (discurs Premi Príncep d'Astúries, Oviedo, 2006). I, entremig, la nostra espècie, agent causant (inductor o obligat) i víctima de la pròpia violentació del món.

Què hem de fer? I, sobretot, per on començar a desfer l'embolic? Ara no em posaré a recitar els deu manaments, perquè cada capelleta té els seus, i d'aquest burro ningú no en baixa. I potser aquí està l'inici de l'embolic, aquella nova matèria mental que ens permetria acordar una salvaguarda general. No és pas fàcil: tothom ha de cedir, hem d'estar –com deia l'enyorat Raimon Panikkar– “convençuts”, és a dir, tots vençuts perquè venci la veritat de la vida, aquella que no permet acumulacions monetàries excessives per tal que, justament, la vida pugui viure. Ara que hem passat la Pasqua –la gran festa cristiana–, ja sé que aquesta retòrica pot semblar un sermó de Quaresma.

Però, sabeu què passa? Que, de fa un cert temps, visc en un lloc més o menys remot de Catalunya, antic lloc agrari, silvícola, pastoral i muntanyer, on l'espai és obert, el silenci s'hi manté i el temps passa lentament com els núvols. Però on, també, i malgrat la crisi agrària que es viu, encara queda una mica de seny, un altre poc de solidaritat veïnal i la mínima precaució estalviadora, tot i que les portes de les cases abans obertes, ara, signes dels temps violents que corren, s'han de tancar.

Resulta que el contrast entre aquest xau-xau vital, més o menys pacificat, on les enraonies de la gent esclaten com Paraula Viva (Maragall) sota la volta celestial i la proliferació de la sorollosa realitat superurbana de les capitals és massa dilatat. I en aquesta dilatació desequilibrant també hi ha un senyal evident de violència sobre el conjunt del nostre territori.

Les grans reunions, cimeres i congressos, a Brussel·les, Madrid, Barcelona o a l'altre cap de món, parlen d'aquestes coses? Els interessen? Les coneixen? Pels resultats, molt em temo que no. Només els sectors polítics i socials més propers, sobretot si estan conscienciats, estan en situació d'apuntar el drama que es projecta en aquestes geografies més o menys separades del vendaval violentador. Però aquells sectors no tenen poder, ni veu, ni vot, en el gran arenal de la concentració de poders, en els grans temples on es parla sovint per no dir res, on el que es parla dista molt, encara, de la realitat del que hi ha i on, finalment, tot i les bones intencions, els que parlen no deixen d'estar segrestats per instàncies superiors que els fan fer el que segurament no voldrien.

Vaig bé, senyors del Sant Poder? Senyors que parleu, que gestioneu les molles que us atorguen, que voleu continuar viatjant com senyorets, que us augmenteu nòmines i dietes o que no pareu de reverenciar aquells de qui depeneu? Tanta sang, suor i llàgrimes per arribar fins aquí? I tot això, a vuitanta anys d'aquella il·lusió republicana, quan encara hi havia un poble que segur, però, que es tornarà a refer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.