L'últim home bala

Aquesta setmana ens ha deixat un home bala. Encara que no el coneguis personalment, sempre sap greu que es mori un home bala, sobretot si ho fa en acte de servei. Un home bala que perd la vida perquè el canó l'ha disparat i la xarxa no l'ha aturat és un caigut per la pàtria de la diversió, un màrtir de l'espectacle que segurament desitjaria que l'espectacle continués encara que ell ja no pugui fer-ho, un artista del risc que s'acomiada després d'haver-ho donat tot pel públic. Morir pel públic és una causa ben noble, però ja no hi ha gaire ningú disposat a fer-ho.

El fet que una xarxa traïdora et llevi la vida no és pas per celebrar-lo, és clar que no; el que cal celebrar és la valentia dels qui se la juguen només perquè els altres s'ho passin bé. Com els domadors que encara fiquen el cap a la boca dels lleons o els encantadors de serps que deixen que una cobra els llepi la llengua. Tots ells artesans del coratge, titans analògics, herois mortals, igual que l'últim home bala.

El succés va passar dilluns en un parc d'atraccions de Kent, un comtat d'Anglaterra, quan l'acròbata, un noi de vint-i-tres anys acostumat a la rutina de les canonades, es va precipitar de caps a terra perquè no va encertar la xarxa que li havien parat. Centenars de persones van ser testimonis de la patacada, astorades de comprovar que no, que no hi havia trampa, que tal i com repetia la propaganda dia sí dia també, l'home bala s'hi jugava de debò la pell. El seu últim viatge va ser arran de terra, damunt les quatre rodes de l'ambulància que se'l va endur malferit i ensangonat cap a l'hospital, on ja va arribar-hi mort.

Hi va haver un temps en què tots els pallassos del circ ens feien riure i encara no havíem après a descobrir els trucs dels mags. Els homes bala pertanyen a les èpoques que no tornen. Per això, la defunció professional d'aquest projectil humà és la necrològica de tota una raça.