La llarga ombra de l'Avui
Hi ha una sèrie d'interrogants a fer-se davant la presència creixent de diaris en català. Un d'ells és veure la trajectòria que ha fet possible aquest esperançador avenç. Símbol d'una societat lliure i democràtica, d'una normalitat plena que, a poc a poc, el país va guanyant.
L'any 1936 hi havia una tendència que anava cap a l'hegemonia de diaris publicats en català, tot es destruí amb el fracassat cop d'estat militar. La revolució conseqüent i el triomf franquista. El català era posat fora de la llei, a la voluntat genocida del Règim hi col·laborarien uns sectors econòmics que sota l'aixopluc de la dictadura renunciaven a ser caps de brot del país sempre que això anés acompanyat d'absoluta llicència i impunitat a l'hora dels negocis, els sous a pagar, l'ofec de qualsevol reivindicació social i la benedicció d'una Església nacionalcatòlica lliurada al franquisme, agraïda per creure que aquest havia salvat la institució, alhora que li atorgava tota mena de privilegis.
I així fou en qualsevol mitjà de comunicació de masses durant tota la dictadura. Des del 1936 fins al 1975. L'odi del nacionalisme espanyol més extrem, el franquisme, trobà aliats que han estat silenciats per l'esquerra espanyola, des de mitjans liberals exiliats fins a mitjans republicans. També foren els antifranquistes del món social i polític els que s'enfrontaren primer a tal crim cultural publicant de manera digna en llengua catalana els seus diaris, revistes i opuscles clandestins. L'Església catalana fugí del nacionalcatolicisme i publicà revistes infantils i culturals en la llengua del país des de publicacions emparades pel Concordat amb la Santa Seu.
Fou l'Avui el 23 d'Abril de 1976 qui va trencar l'opressió cultural de tants anys de prohibició publicant en llengua catalana (faria el mateix sent el primer diari digital de l'Estat espanyol) i errors propis i enemics insòlits amb desig anihilador van portar-lo a estar en perill de mort diverses vegades. A finals del 2009 Hermes Comunicacions, editora del diari El Punt, l'adquireix i l'empeny. Darrere l'Avui van aparèixer altres diaris en català, alguns en doble edició català i castellà, i ara últimament el diari Ara, i d'aquí a pocs dies l'edició en català del degà de tots, La Vanguardia. L'Avui ha estat planter de periodistes de tots els diaris. El somni d'aquells folls que es llançaren a publicar altre cop diaris en català està a punt de fer el cim. Obviaren tots els raonaments assenyats i van començar a caminar. L'ombra de l'Avui, per damunt de desconsideracions, partidismes, sectarismes i mala fe s'ha imposat, el camí correcte de l'Avui l'han hagut de seguir des de desdenyosos editors i periodistes fins a gent que menystenia la nostra llengua i ara en fan pública defensa. Els ha caigut la bena dels ulls.
És la millor notícia de premsa que La Vanguardia es publiqui en català, el somni de molta gent que sempre l'ha tingut de diari de capçalera i l'ha acompanyat tota la vida. Hi haurà qui hi veurà un perill per altres publicacions, crec que hi ha espai cultural i lingüístic per a tothom. De la mateixa manera que hi ha diverses opcions i sensibilitats polítiques n'hi ha d'haver en la premsa quotidiana. Des del desig d'una vida catalana normal com la de qualsevol altre poble d'Europa, hem de donar suport a aquestes iniciatives empresarials. Cal recordar que cap diari impossibilita la lectura d'un altre i que tots són complementaris.
Tinc viu l'afecte profund, personal i professional amb La Vanguardia, el meu diari del cor i de sempre, sé que en Manuel Ibáñez-Escofet seria feliç si ho pogués veure. El mateix puc dir de Jaume Lorés, Josep Benet, Pere Calders, Tísner, el pare Batllori, el Coronel Escofet, Manuel de Pedrolo, el bisbe Deig, Núria Folch o tants catalans d'arreu del món, o del meu pare. Però res hagués estat possible sense l'Avui i tots els temeraris visionaris impulsors, periodistes, subscriptors, lectors i gent que li han donat suport i vida fins al present. El creure en la normalitat de la cultura catalana.
