La literatura inventada a la vora del foc

Fa quatre-cents mil anys, arreu del món, els humans van començar a domesticar el foc. Va ser una revolució de primera magnitud, a la vegada tecnològica, social i cultural, que retruny encara a les nostres ments, com es pot veure a davant de la fascinació hipnòtica que, encara avui, exerceix el foc sobre tots nosaltres. El foc va allargar l'esperança de vida per diversos cantons: evitant malalties gràcies a la cocció, allunyant els depredadors, donant més calor... I també allargant el dia: més hores de feina productiva, però més hores de feina en un perímetre molt reduït i, per tant, molt propícies als intercanvis. Més hores de feina i més temps de lleure: el foc va donar a l'ésser humà els seus primers moments de quietud, gairebé de vacances, encara que fossin només uns minuts al dia.

Evidentment, tot allò que fa referència als humans tan llunyans són conjectures, entre les quals la més incerta de totes deu ser la de la llengua que parlaven aquests avantpassats, o simplement si tenien, o no, una llengua. L'Homo erectus que s'escampava pel món fa quatre-cents mil anys fabricava eines i tenia una vida social segurament complexa, però la paleontologia no ens dóna cap pista sobre la seva manera de comunicar. El primer rastre arqueològic d'objectes sense finalitat utilitària –unes petxines decoratives–, és a dir concebuts com a resultat d'idees abstractes que deixen suposar la necessitat d'una llengua, daten de 75.000 anys. I abans? L'escriptor britànic Anthony Burgess va inventar elements de llengües prehistòriques per al film La guerra del foc, de Jean-Jacques Annaud. Més enllà d'incongruències generalment vistes amb indulgència pels prehistoriadors –si més no així ho veia el meu professor d'art prehistòric de la universitat de Montpeller– aquest film mostra com el foc és un element constitutiu de cohesió social i de progrés cultural. Burgess tenia hipòtesis, segurament més intuïtives que científiques, sobre la invenció del llenguatge articulat. En un article del 1984 al Correu de la UNESCO, escrivia: «Sense cap prova, imagino l'home primitiu mirant la lluna i pronunciant alguna cosa com ara ‘garavapolagiya'. No vol dir ‘lluna'. Vol dir: ‘Sóc aquí mirant aquest objecte rodó allà dalt al cel, que ha aparegut avall i que puja'. L'endemà, quan s'aixeca el sol, dirà, per exemple: ‘garasopolagiya'. Li caldrà molt de temps per distingir els vocables ‘vapo' i ‘sopo', que signifiquen respectivament ‘lluna' i ‘sol'».

Segurament, gràcies al foc, a la seguretat psicològica que donava i al temps lliure que oferia, aquest humà primitiu observador dels astres va tenir més temps per anar combinant vocables, per separar-los, per crear-ne de nous. I, entre tots aquests membres del clan asseguts al voltant del foc, mentre cadascun feinejava sense presses, un –o una– d'entre ells devia tenir més traça per manejar les paraules, més gust per emprar-les per tal d'explicar allò que havia estat el seu dia, o el dia d'uns altres, imaginant allò que no sabia. I em plau imaginar que així, a la vora d'un foc, els humans van inventar la literatura. Literatura oral, és clar, que no és res més que la forma primera de la literatura, encara viva avui i que ha estat durant centenars de segles l'única forma de creació literària. I si tots descendim dels humans de la vora del foc, els escriptors són els hereus directes d'aquells que, després d'haver-se escalfat i després d'haver menjat, es posaven a parlar, de la millor manera possible, d'allò que hi ha més enllà de l'estricta vida quotidiana; i els altres els escoltaven.