I en contra?
No està escrit enlloc que l'esperit democràtic del Concili hagi prescrit. Com no ha prescrit res del que va tenir lloc durant el Concili. La seva vigència és total, malgrat que no ho sembli. Què se n'ha fet, d'aquell pas de l'Esperit Sant per l'Església?¿Hem de pensar que va ser un mal pas? M'hi nego en rodó. No seré jo qui negui el Concili, ni qui renegui de l'esperit que va guiar el treball conciliar: treball amb visió de futur. Mentre que ara el que hi ha és un treball en direcció al passat. Si estem d'acord que el Vaticà II va marcar un abans i un després en la història de l'Església, ¿Com s'explica que 45 anys després tornem a estar, en molts aspectes, exactament com estàvem abans? No fa falta ser un linx per constatar que l'autoritarisme en voga és calcat a l'autoritarisme d'abans del Vaticà II. La jerarquia està a la que salta davant de qualsevol proposta, ja no dic innovadora sinó simplement dialogant. I si algú en dubta, que ho pregunti al president de la Conferència Episcopal Austríaca, el cardenal Christoph Schönborn, que ho sap millor que ningú. No endebades acaba de ser desmentit de manera fulminant per Roma, per haver insinuat que a l'Església hi hauria d'haver debat, i debat obert sobre diverses qüestions, entre les quals el celibat. Debat obert?, ¿I sobre el celibat? Aquest senyor, s'han dit els de Roma, encara no s'ha assabentat que el Vaticà II es va acabar fa mig segle. I un, davant d'això, té ganes de replicar que el Vaticà II no sols no s'ha acabat, sinó que, per ser exactes, encara no s'ha aplicat. La Contrareforma de Trento va durar quatre segles. I la reforma del Vaticà II, el famós “aggiornamento”, només ha començat. Que s'hagi interromput ens hauria d'avergonyir a tots. És vergonyós, en efecte, que qualsevol mal present s'atribueixi al Vaticà II, talment el Concili hagués sigut pervers. I fins ara l'única perversió ha sigut la gratuïta reinserció dels cismàtics lefevbristes, un gest del qual no es parla, possiblement per covardia, però del qual hi ha molt a dir. Si és veritat que mai agrairem prou a Joan XXIII el gest profètic de convocar un nou concili, per la mateixa raó mai no deplorarem suficientment el gest de Benet XVI d'obrir les portes als negacionistes del Concili. Tard o d'hora haurem de superar aquesta contradicció.