Patriotisme empresarial

De vegades, els governs fan pactes fàustics amb els mefistòfils de la banca. Però què dic! Els fan sovint o gairebé sempre, tot seguint el model d'aquell doctor Faustus, alquimista del segle XVI, que Goethe va convertir en la figura universal que encarna la voluntat de vendre's l'ànima al diable a canvi d'obtenir tot allò que es desitja. Per exemple, el govern britànic va establir acords amb els financers de la City de Londres 10 anys abans que no esclatés la crisi econòmica actual, que, per dir-ho ras i curt, autoritzava la banca a practicar legalment el saqueig i l'obtenció de botins, això sí, amb la contrapartida de crear llocs de treball, comprar serveis auxiliars i, sobretot, pagar molts impostos. Ja s'ha vist que la primera part no ha funcionat gens bé, perquè s'ha comprovat ben ràpidament que els bancs, si tenen plena llibertat d'actuació, són perfectament capaços de dinamitar-se i cavar-se la pròpia sepultura. I, a la recíproca, també ha fracassat l'altra part del tracte, perquè els banquers no han pagat els impostos al nivell que s'havia previst. El Barclays, concretament, només va pagar, l'any 2009, 178 milions sobre uns beneficis de 4.600, cosa que resulta tan escandalosa com indignant.

Curiosament, els directius de la banca, després de socialitzar les pèrdues i reclamar subvencions o rescats, no han parat de privatitzar els beneficis i, després d'una temporada d'acte de contrició, equivalent a “l'any de plor” de les vídues en el sistema successori del dret civil català, han dit que ja n'hi ha prou de demanar disculpes i que és hora de tornar al “business as usual”, és a dir, a la forma habitual de fer negocis, com si aquí no hagués passat res. I per demostrar, en cas que no ens n'haguessin adonat, que no hi ha cap propòsit d'esmena, han tornat de manera obscena a autoadjudicar-se uns sous extravagants i unes recompenses que continuen cobrant malgrat el cost que han causat als contribuents i la misèria que han causat a les classes més humils o indefenses de la societat. Ho han fet sense remordiments i sense demanar perdó. Saben que la seva amenaça d'anar-se'n del país si no se'ls permet tot ha fet un cert efecte en els polítics que, d'altra banda, han rebut ja tota mena de favors que els predisposen cap al principi pervers segons el qual les coses massa grans no es poden deixar caure i que els reguladors no gosaran imposar tallafocs que separin la banca convencional de la banca-casino. Ni tampoc que els banquers incompetents o deshonestos quedin automàticament inhabilitats per exercir la professió si han provocat danys a la col·lectivitat.

En relació amb aquest gran debat d'ètica en els negocis i de la suprema obligació de pagar impostos a l'Estat que els ha concedit una patent de cors en forma de fitxa bancària, m'ha vingut a la memòria un estudi publicat a Mercados que descriu les escapatòries fiscals de les entitats financeres i de les grans empreses espanyoles de l'IBEX. I val a dir que, en un moment d'austeritat, de sacrifici dels més dèbils i de necessària exemplaritat i solidaritat, com l'actual, m'ha semblat especialment feridor el panorama antipatriòtic dels qui més s'han beneficiat d'aquest país que han espremut fins a l'última gota i al qual, després, giren l'esquena a l'hora de pagar impostos. Ja sé que algun polític dels que tenen una consulting per evadir la tributació, d'això en diu una legitima “optimització fiscal” i que aquests grans empresaris tan condecorats i mimats pel poder polític de cada moment, de l'evasió o del paradís fiscal, en diuen “evitació”. Però, per favor, no tornin a presentar-se com a patriotes, perquè això ja supera tots els límits de l'audàcia i, sobretot, de la decència.

Vegin, sisplau, alguns exemples molt “edificants”. La Telefónica té la central de compres a Munic a fi de compensar el cataclisme de pèrdues per valor de 4.845 milions d'euros de la fracassada compra d'una llicència de mòbils a Alemanya. A més a més, a través de Telfin Irlanda finança 3.400 milions en negocis estrangers. Ja se sap que Irlanda, Holanda i Luxemburg són relativament paradisíacs en termes tributaris. A Holanda, per exemple, hi va instal·lar Iberia la seva filial Binter, cosa que, després de l'euro, va deixar de tenir sentit, però llavors això ho feia una companyia anomenada “de bandera”. Iberdrola té la Reinsurance a Luxemburg igual que Gamesa hi té l'asseguradora Eolo Re, perquè només paguen un 1% d'impost de societats. Acciona té una financera a Suïssa; Abengoa, una societat de cartera a Holanda; Red Eléctrica, a Holanda, i Repsol té quatre financeres a les Cayman i les Bermudes.

A les Cayman, hi té també quatre empreses holding Gas Natural. Els dos grans bancs Santander i BBVA canalitzen emissions de deute a través de societats a Irlanda. Recordem també que tot el consell d'administració anterior del BBVA tenia un fons de pensions individual per a cadascun dels membres, al paradís fiscal de l'illa de Jersey i que a cap d'ells no se'ls va sancionar quan, essent banquers, van declarar que no sabien que signar cal·ligràficament en números volia dir que era un compte xifrat.

En resum, les empreses que han crescut a costa de l'Estat i dels contribuents podran presumir de moltes coses, però de patriotes, res.