Lliga per inanició

Més que sumar punts, el Barça descompta jornades. Des que va sortir amb vuit punts d'avantatge el 16 d'abril al Bernabéu, l'equip de Guardiola es dedica a administrar l'avantatge per esperar que el títol de lliga caigui com fruita madura. Com més aviat millor, sí. Però sense córrer ni un risc, sense perdre de vista quins són els objectius primordials d'aquí a final de temporada. El Barça ha posat el pilot automàtic en la lliga i ha posat l'atenció personalitzada en les cites clau. Té dos partits fonamentals fins a final de temporada i tot el que succeeixi en els partits de lliga que queden hi està condicionat. El segon partit clau, a més, depèn del primer.

El primer és el de dimarts, amb la feina mig feta pel gran resultat de dimecres passat a Madrid. És un bon coixí, però no és per quedar-se a dormir. Fer valer un 0-2 en unes semifinals de lliga de campions no és bufar i fer ampolles. I menys si el rival és el Real Madrid, i de cap manera si aquest partit és l'última oportunitat que té el club blanc per poder evitar caure en una dinàmica autodestructiva de les dimensions de la tensió ambiental que ha estat capaç d'acumular el seu entrenador. El Barça ha de ser conscient que el partit pot ser una col·lecció de trampes i més semblant a una guerra oberta que a una competició futbolística. Això comptant que els jugadors del Real Madrid estiguin disposats a executar el pla que hagi preparat José Mourinho, una cosa que ja es posa en dubte després de les crítiques de Cristiano Ronaldo al seu sistema de joc, unes crítiques que sembla que comparteixen altres jugadors de la plantilla. Però en el cas que els jugadors blancs vinguessin a Barcelona decidits a fer autogestió al marge del que els ordeni l'entrenador, també serien un equip molt perillós. La derrota per 2-3 amb el Saragossa a casa no és un bon símptoma de l'estat de salut de l'equip blanc. Però el de dimarts és el partit més a vida o mort que han tingut en molt de temps. Una eliminatòria entre el Barça i el Madrid sempre té un doble efecte: el positiu pel que venç i el negatiu pel derrotat. I les conseqüències consegüents. D'això es tracta el partit de dimarts.

El segon partit clau és la final de Wembley. Però fins dimarts a la nit no cal dedicar-li ni un instant.

El Barça tenia ahir una bona oportunitat per quedar-se a un punt del títol de lliga, després de la victòria del Saragossa al Bernabéu. Ho va intentar amb una alineació de Guardiola totalment condicionada pel partit de dimarts. En el coixí de la lliga sí que poden descansar els jugadors tocats, els més cansats. I fa goig anar veient els joves del planter sumant minuts en l'alta competició. Ahir, sobretot Montoya i Fontàs. El pitjor del partit, precisament, va ser la fractura de clavícula del lateral dret, per una dura i injustificada entrada d'un veterà, Raúl Tamudo. També la lesió de Milito, que deixa l'equip encara amb menys recursos. La derrota a Anoeta no és gens preocupant. Simplement, allarga el desenllaç anunciat de la lliga. Però, posats a buscar-hi aspectes positius, pot servir per apaivagar amb vista a dimarts un previsible ambient d'eufòria que hauria suposat la combinació de la derrota del Madrid i una victòria del Barça a Anoeta.

L'equip va començar molt bé el partit. Amb l'estil reconegut jugui qui jugui i amb l'actitud necessària per dominar el partit. En només cinc minuts ja havia tingut dues ocasions. El tècnic de la Real, Martín Lasarte, es va adonar que si els seus jugadors no posaven una marxa més en la pressió, el partit no tindria gaire història. La intensitat dels bascos va donar vida al partit, però no va evitar que Thiago posés el Barça en avantatge. Va ser el Barça el que es va entestar a endormiscar el joc. Fins a la mitja part. Al segon temps la Real el va posar a prova. Va empènyer més, i el Barça es va quedar on era. El gol de l'empat va fer justícia. I va fer despertar els blaugrana, que van marcar l'1-2, en un cop de cap de Milito que l'àrbitre va anul·lar injustament. El gol de penal de Xabi Prieto va servir per recordar que els partits igualats també es poden decidir per accident.

La derrota també va evitar que el Barça igualés un altre rècord. Els rècords es donen per fets quan es parla d'aquest Barça, però ahir es va veure com és difícil batre'ls. Era el de més partits seguits imbatut en la lliga, al camp de l'equip que encara el tindrà, amb aquells magnífics jugadors que eren Zamora, Satrustegi i López Ufarte. Eren 32 partits d'imbatibilitat, i el Barça es va quedar en 31. Déu n'hi do. Però, al final, una anècdota. Res a veure amb el partit de dimarts. Un petit big-bang.