Ca l'Aromir

Dis­sabte pas­sat, el Cen­tre d'Estu­dis Sel­va­tans, que agrupa els inves­ti­ga­dors de la comarca, va pre­pa­rar una mati­nal a Tossa que començava amb una visita a la masia de ca l'Aro­mir, seguia amb un recor­re­gut pels camins secu­lars cap a la derruïda ermita de la Mare de Déu de Gràcia i aca­bava dava­llant cap als tom­bants de cala Pola, de gran bellesa. Ca l'Aro­mir és un punt i a part. En un muni­cipi cos­ta­ner tan trans­for­mat, sorprèn tro­bar encara una casa pai­ral con­ser­vada pel seu pro­pi­e­tari amb tanta fide­li­tat, gust i esti­mació. De ca l'Aro­mir tots n'hem sen­tit a par­lar. Quan la gent, el dia de la festa, tot espe­rant la tor­nada, diu que el pelegrí ja és a ca l'Aro­mir, vol dir que ja està a punt de fer l'entrada a la vila. Els par­ti­ci­pants en l'excursió saba­tina van ser rebuts amb la mateixa hos­pi­ta­li­tat amb què la família Aro­mir rep el pelegrí, i men­tre s'ofe­ria coca i beure als visi­tants, el cap de casa va expli­car els trets bàsics de la història fami­liar i d'aque­lles nobles parets i va per­me­tre la visita a les diver­ses estan­ces, totes amb mobi­li­ari antic –des­ta­ca­ven els llits d'Olot–, l'ora­tori pri­vat, la sala noble, amb el retrat de l'avi escul­pit en suro –el prin­ci­pal negoci d'abans– i el per­gamí amb l'arbre de família, i la part més vella, amb el cup de fer el vi, els estris de reco­llir la mel, el forn, llums antics i tot d'eines i apa­rells d'altres èpoques. Un petit museu viu.