Piulant però incomunicats

De les noves tecnologies, em fa molta gràcia que dels missatges del Twitter en diguin piulades. Un mot que, a banda de fixar la xerrameca dels ocells, abans es feia servir per definir els qui no parlaven: no poder piular equivalia a no dir res, a callar. Ara cada minut piulen pel Twitter milers de persones de tot el món. Quan es va saber la mort de Ben Laden entraven 4.000 piulades cada segon! Ni que volgués no podria prendre partit contra aquest mitjà de comunicació que ens globalitza a tots. En canvi, sí que m'interessa més la vessant comunicativa personal. Ara, quan es fan perfils dels nous gurus, diuen: té tants milers d'amics al Facebook, i tants al Twitter. La qüestió és: a banda dels que ja coneixem amb anterioritat, amb quants d'aquests nous amics universals compartirà una canya o un cafè? De quina mena d'amics parlem? Dels companys cibernètics amb els quals mai no arribarem a tenir un cara a cara? Sempre m'ha fet reflexionar la facilitat que tenen determinades persones per explicar la seva vida, per exemple, a un company de viatge a qui acaben de conèixer. Potser li detallen coses que mai les han dit a la seva parella, als germans o als pares. Em sembla que la tragèdia del món modern té força a veure amb l'excés de comunicació que patim. Ningú té la capacitat de seguir tots els diaris, ni els informatius, ni els digitals... A redós s'ha format una nova classe de comunicadors que parlen, opinen i pontifiquen sobre el mort i qui el vetlla, sense cap mena de miraments. O la gent que va amb els auriculars pel carrer, amb la seva música, contenta d'haver-se conegut però perdent-se els sons de la quotidianitat i les piulades dels ocells, que aquests dies són extraordinàries.