Immediatesa

La paciència, sempre que vagi acompanyada de la constància i una idea clara de quins objectius es busquen i quin és el camí per aconseguir-los, sol ser una de les millors virtuts. Però ara mateix té molt poca requesta. Ara tot ha de ser dit i fet; desitjat i aconseguit; pensat i materialitzat. No hi ha temps per analitzar tots els passos d'un procés (que si hi són o, més ben dit, hi eren, per alguna cosa devia ser). Es busquen dreceres, vies ràpides, tot amb l'única idea del triomf de la immediatesa, fins al punt de convertir-la en una deïtat per si mateixa. Sense haver de qüestionar quins mèrits ha fet per arribar a convertir-se en el tòtem sagrat, marca les nostres relacions professional, comercials, socials i personals. Per adorar-la renunciem a adquirir coneixements de manera sòlida, a desconèixer aspectes bàsics de qui viu al nostre entorn, i a ser semblants a un analfabet funcional en mans d'uns codis que, pel fet de no aprofundir-hi i la comoditat que ens ho donen tot fets, ens converteixen en una massa de població indefensa davant qui els ha creat, encriptat i després, només quan li interessa, ens facilita la clau. Un dels exemples de les renúncies que hem fet en nom de no tenir maldecaps i delegar la feixuga tasca de seguir els processos es veu en la manera com hem assumit, fins al punt d'arrelar com un fet quotidià, traspassar, a canvi de diners, la gran majoria de tràmits que cada cop creixen més en la nostra societat. I és que tenir paciència és una qualitat que si no exercitem no només ens impedirà obtenir les eines per arribar als objectius marcats, sinó que ens costa diners.