El capitalisme segons Giner

A principi del mes d'abril, el president de l'Institut d'Estudis Catalans i bon amic, Salvador Giner, va tenir la cortesia d'invitar-me a presentar el seu llibre El futur del capitalisme. En el col·loqui final, l'autor es va referir a l'error comès pels profetes de l'autodestrucció del sistema tot fent referència a algunes conseqüències virtuoses del capitalisme que podien significar un augment del nivell de vida i prosperitat per a les classes subordinades gràcies a l'efecte vessament que permet l'enriquiment il·limitat d'uns quants sense el corresponent empobriment de la majoria. Mentre ell parlava d'això, jo anava fullejant un llibre de text que vaig fer servir ara fa 50 anys per donar classes als meus alumnes de la Cornell University (NY). Era l'obra de John W. Connell titulada Economists past and present. Hi buscava, i la vaig trobar, una cita de Rousseau que criticava l'ordre establert a la societat com la causa de totes les injustícies i desigualtats, però unes pàgines més enllà vaig topar amb les afirmacions de Marx, al Manifest comunista, quan es referia al creixement de la classe proletària, que augmentava constantment per la degradació de la classe mitjana, en perill d'extinció. I al marge de la pàgina hi vaig retrobar un comentari meu manuscrit que expressava el desacord i replicava que, ans al contrari, el capitalisme dotat de continguts socials havia eixamplat els nivells de gran amortidor social que representen les zones intermèdies.

Tanmateix, si ara tornés a fer aquella lectura, em sembla que no faria les mateixes anotacions de discrepància al marge. Perquè, mentrestant, Milton Friedman, com a gran profeta del neoliberalisme i del capitalisme de combat full contact, ja va dir que l'única responsabilitat social dels empresaris és maximitzar els beneficis. I perquè, cada vegada que ens ataquen els quatre genets de l'apocalipsi capitalista, després hem de fingir que s'adoptaran mesures de regulació que impedeixin la repetició dels grans escàndols d'Enron o de Worldcom, i que els filantrops, la responsabilitat, l'obra social, els microcrèdits i altres farses ens conduiran al valor compartit i al capitalisme constructiu. En realitat, aquests neologismes i aquestes velles receptes només dissimulen el contingut del Manifest capitalista que Umair Haque ha publicat a so de bombo i plateret. Segons Andrew Hill, per part seva, Michael Porter i Mark Kramer respiren de manera semblant en haver publicat Com es pot fer funcionar el capitalisme a la Harvard Business Review. Però totes aquestes expressions retòriques ja no poden amagar que ara sí que estem assistint a l'holocaust de la soferta classe mitjana i a l'eclosió del capitalisme sense compassió. L'excusa de la crisi i de la recessió ha estat perfecta per fer pagar els plats trencats als contribuents modestos i perquè, a costa d'ells, els sàtrapes i els financers s'hagin enriquit encara més i sense ni el mínim gest de solidaritat o de púdica discreció a l'hora de fer ostentació de la seva obscena fortuna.

És més, la desimbolta actitud de superioritat dels avantatgistes ha impregnat de tal manera el discurs públic, que els centres de poder ja no consideren necessari dissimular el que pensen. Per exemple, s'ha fet públic un estudi de la fundació de les benèfiques caixes d'estalvis que arriba a la conclusió que els immigrants aporten a l'estat del benestar molt més del que reben. Els estudiosos han trepitjat ambulatoris, hospitals, escoles, menjadors escolars o Caprabos amb vales? Deixant de banda les jubilacions a les quals encara no tenen accés per falta d'anys de cotització, potser s'ho haurien de tornar a mirar. Però el més greu és que el missatge d'aquestes entitats de capitalisme social és que la massiva arribada d'immigrants ens ha beneficiat perquè ha permès de rebaixar o congelar els salaris dels autòctons. Ja se sap, és el vell invent de l'exèrcit de reserva del capitalisme.

Tornem, però, a l'actualitat i veurem que des de fora ens diuen que l'orina del malalt, és a dir, la nostra, no els acaba d'agradar. Els observadors coincideixen a sentir preocupació per la dubtosa liquiditat del regne d'Espanya, que podria afectar el deute públic i també el sistema de banquers i caixes. Ja se sap que res ni és veritat ni és mentida, i que tot depèn de com es mira. I a fora no ho veuen bé. Per exemple, la UBS afirma que la situació no és tan greu com la d'Irlanda, però que si la liquiditat falla es podria obstaculitzar el camí cap a l'estabilització. La Lombard Street Research diu també que el decoupling (desaparellament) d'Espanya dels altres perifèrics amb problemes no pot durar gaire temps. I, finalment, la Spiro Sovereing Strategy sosté que la reestructuració de les caixes es fa amb la lentitud del cargol. Segurament, perquè als poderosos, el govern de torn sempre els dóna més pastanaga que bastó.

I, amb el ruixat que cau, resulta que el ministre Blanco, en lloc d'invertir tot el que tenia compromès d'obra pública a Catalunya, se'n va a Londres a fer d'API i a promoure la venda d'apartaments a la costa. Amb dos arguments. Ara són dels bancs i de les caixes, que necessiten vendre'ls per donar crèdit. I, segon, que això és un estat de dret amb un registre de la propietat. Com si a Londres no sabessin el nivell de delinqüència urbanística que hem patit aquí amb els efectes, a més a més, de la llei de costes, o quantes pagues i senyals han perdut milers de ciutadans britànics.