Espinàs, 35 anys al capdavant

Josep Maria Espinàs fa 35 anys que marxa al capdavant en la cursa de fons que suposa escriure un article cada dia. Inicià la carrera d'articulista quotidià en el primer número de l'Avui, el dia de Sant Jordi de 1976. D'aleshores ençà no ha deixat mai de caminar per la ruta
de la premsa diària.

El 1992 arrencà la seva escapada del grup dels articulistes històrics que havien mantingut durant més anys una col·laboració diària en llengua catalana. Aviat farà vint anys de la seva proesa de superar els rècords d'Eugeni d'Ors, Xènius (publicà el seu Glosari en català durant quinze anys), i de Carles Soldevila (publicà el seu Full de Dietari durant setze anys). Espinàs és el número 1 d'aquest rànquing de tenacitat diària. Les estadístiques no ho diuen tot, és clar, d'un periodista del tremp i l'excel·lència de Josep Maria Espinàs. No tindria cap mèrit mantenir la columna diària més longeva de la premsa de Catalunya si alhora no oferís, com fa ell, un treball de qualitat.

És un escapat, a una distància consolidada, respecte al conjunt dels articulistes en matèria de perseverant constància diària. Però també s'escapà de l'influx que Josep Pla exercí sobre els escriptors realistes de la seva generació. La prosa d'Espinàs, com la de Pla, és directa, fluïda i col·loquial. És una prosa planera, però no planiana.

No ho era ni en la seva primera novel·la premiada, Com ganivets o flames, ni en els inicis de
la seva narrativa de
caminant amb Viatge al Pirineu de Lleida. Són dels primers llibres catalans que vaig llegir quan estudiava dret i periodisme. M'ajudaren a veure que hi havia vida més
enllà de les lectures obligades que els professors ens receptaven.

Josep Maria Espinàs ha estat un dels autors convidats a commemorar el trenta-cinquè aniversari de l'Avui en el suplement del proppassat dia de Sant Jordi. Era l'únic
convocat que havia estat un dels periodistes fundadors d'aquest diari. Segur que el periodisme català que es restaurà el 1976, després de 37 anys de prohibicions, deu a Espinàs bona part de la renovació de l'estil i el llenguatge d'una tradició
professional que la dictadura havia estroncat.