L'autoritat és l'autoritat

A punt, tot és a punt. La primavera del Barça comença a esclatar i a preparar-se per a l'esplendor. No ha de passar de dimecres que la lliga no estigui guanyada i Guardiola ja pot començar a planificar al final de Wembley. El Barça necessitava treure's de sobre la pressió acumulada en la sèrie de duels amb el Real Madrid per recuperar el seu ritme vital. Amb la normalitat restablerta, va afrontar el derbi d'ahir amb la fredor mental necessària per imposar el seu poder futbolístic i sumar tres punts dels quatre que li faltaven per ser proclamat campió. El millor entrenament aquesta setmana per als jugadors blaugrana ha estat poder fer festa dimecres i dijous passat. Més que per al descans físic, per a l'esbarjo mental. La sèrie de clàssics ha estat una experiència molt dura, molt exigent mentalment. Ha portat els blaugrana a haver de jugar el seu futbol més solvent i a competir com només és capaç de fer-ho aquest grup de jugadors durant tants i tants partits, i temporada rere temporada. I encara donar una mica més i tot. Ha fet falta, també, que Guardiola hagi intervingut com mai ho havia hagut de fer en el terreny anímic, amb l'extraordinària roda de premsa de resposta a les insídies de Mourinho i amb la carta d'energia positiva d'Abidal, que amb la seva fulgurant recuperació ha ajudat tothom a inflar l'esperit per afrontar el partit definitiu contra el Madrid. Els títols, però, no es donen només per la feina acumulada. El Barça ha de rematar la lliga i haurà de disputar una final de Champions molt exigent. Però del desgast passat ja ha fet net i ara el seu motor vital és la il·lusió.

Amb aquesta tranquil·litat d'esperit va afrontar el derbi d'ahir. Amb l'objectiu de sumar els tres punts a partir de la netedat del seu estil. L'Espanyol tampoc no va comparèixer amb aquella necessitat que ha tingut altres vegades d'anul·lar el Barça i derrotar-lo per demostrar vés a saber què a vés a saber qui. Té encara un objectiu prou significatiu a l'abast, com és poder accedir a la lliga Europa, per presentar-se al Camp Nou per fer un partit com si ja no hi hagués res més. Ni l'Espanyol, doncs, va mirar de fer el partit de l'any contra el Barça, ni el Barça no va fer res fora de manual per imposar-se que el que fa habitualment. Això tampoc vol dir que el partit fos una mitja mè. Ni molt menys. L'Espanyol va començar a tota pastilla i es va plantar dins el camp del Barça. Però feia la sensació que era més per mantenir allunyat el Barça de Kameni que per sorprendre els blaugrana amb un gol matiner i dissuasiu. L'energia i la tensió dels espanyolistes estava més invertida en el joc de posició i de pressió que a lligar jugades per acabar rematant. El Barça va tardar quasi quatre minuts a travessar la ratlla del mig del camp amb la pilota als peus. Però tampoc no s'havia posat nerviós per la sortida furiosa dels blanc-i-blaus. Va jugar el partit amb l'enteresa que tenen els equips que tenen molt clar el que fan, el que volen i com fer-ho. I de mica en mica va anar imposant el seu futbol, el seu domini del joc, la seva autoritat. L'equip de Pochettino hi va oposar tot el que va poder. Molt d'ordre tàctic, molta concentració, molta intensitat i tota la voluntat de què van ser capaços aquesta bona combinació d'una colla de jugadors formats al planter i jugadors de la qualitat de Verdú, Osvaldo o Callejón. Una magnífica combinació, que en les últimes temporades marca el rumb esportiu del club.

Abans del primer quart d'hora del partit el Barça ja manava al mig del camp. Li faltava profunditat, arribar a l'àrea amb nitidesa, però ja s'anava veient que el seu pla era de llarg recorregut. Que preveia que tot aniria arribant i que els fruits caurien pel seu propi pes. Efectivament, a partir del minut 20 els blaugrana van començar a tenir ocasions. Messi estava molt actiu i començava a masegar l'Espanyol entre línies. Rere seu, però cada vegada més junts, Xavi anava plantant la línia de domini més endins i Iniesta va començar un recital de canvis de ritme, de cops de cintura i de canvis de direcció. De concepció del futbol. Només faltava que robés una pilota prop de l'àrea per inventar-se el primer gol. El partit no estava conclòs, però es va intuir molt difícil que canviés de rumb. No hi va canviar. I quan Piqué va marcar el segon gol, sí que es va arribar al final amb el pilot automàtic de tots dos equips. A part dels gols que ha marcat, el central barceloní està fent una temporada colossal. Ja és, fa temps, el millor central del món jugant en l'equip en què és més difícil jugar de central. Els simplistes que deien que la seva relació amb Shakira l'afectava en el terreny de joc haurien de matisar que, en tot cas, ho ha fet per bé.

També va jugar vint minuts Abidal, que es pot anar preparant per al dia 28. Tots plegats. La gran temporada que han fet mereix el millors premis.