Roses i lletres

Cada any de cada any, i des d'en fa ja seixanta-quatre, el Centre de Lectura de Reus organitza un Concurs-Exposició Nacional de Roses. Un certamen iniciat en una època, doncs, en què el primer interessat a ponderar la bellesa d'aquestes flors era un règim àvid d'edulcorar, així, la sordidesa ambiental i la pau criminal per ell mateix provocades.

Ha passat el temps, amb tot de canvis en l'endemig, però la tal manifestació floral continua celebrant-se: exultant, esplendorosa, primaveral. I per més que aquesta desbordi de colors i de fragàncies, calen com sempre paraules per donar compte de tanta bellesa.

Heus-ne aquí unes poques. “La rosa –apunta Joan Fuster–, sense la literatura que li ha caigut a sobre, només seria una col petita, insípida i de colors enganyadors.” Doncs possiblement sí. Però –cal demanar-se–, ¿per què tot just l'embolcall de l'òrgan de reproducció d'aquesta fanerògama ha suscitat tantes de lletres (de millors i de pitjors)?

Doncs perquè es presta d'allò més al joc literari per excel·lència: expressar l'inefable (o el només tediosament reportable des del logos) per la via plàstica i suggerent de la imatge, del símbol, de la metàfora.

¿Quina millor manera de parlar sobre com és efímera l'existència –amb la subsegüent exhortació a gaudir-ne– que invocant la rosa, tan bonica com ràpidament emmusteïble? I si es tracta de constatar com a la vida humana no hi ha plaer sense dolor, ni cara sense creu, ¿què de més il·lustratiu que fer avinents les espines de la rosa?

Que si tot això són tòpics, dirà algú. Doncs també sí. Però tòpic no és sinònim de fals, sinó, en el pitjor cas, de sobradament sabut. I per trencar amb la tradició literària més suada entorn de la rosa, sempre anirà bé de (re)llegir-se una breu prosa de Palau i Fabre on aquest enfant terrible (més per voler-ho que per ser-ho) adjectiva la rosa ni més ni menys que de “puta”.

Una manera altra de fer simplement el mateix: literatura sobre la rosa.