L'estratègia del PSC

Els del PSC són uns incompresos. Arran de la votació contrària a la moció perquè l'Estat ens torni part del que ens roba, són víctimes d'un linxament mediàtic injust. El PSC ha actuat, des de la seva lògica política, de l'única manera que podia actuar. El que passa és que la seva lògica ha perdut la connexió amb allò que es diu centralitat política. Fins fa poc temps, el PSC jugava al putaramonetisme que oscil·lava entre un catalanisme tebi i l'espanyolitat natural. L'objectiu era competir per l'hegemonia en una comunitat autònoma on se suposava que la majoria de catalans eren també espanyols. Avui, l'eix d'aquest mapa ideològic s'ha desplaçat cap al sobiranisme. Però al PSC saben que bona part del seu electorat (ara la part principal) és estrictament espanyol. A Catalunya n'hi ha una bona colla d'espanyols. I el PSC ha optat per l'única cosa que pot fer ara mateix a Catalunya un partit amb capital a Madrid. Tenir content un gruix principal de votants propis que no entendrien, per exemple, un vot contra el PSOE. Una estratègia decidida encara que sigui a risc de deixar de competir amb CiU per l'hegemonia. Ara competeixen contra el PP per l'electorat espanyol. Un replegament estratègic mentre esperen que baixi la febrada sobiranista. Perquè tothom sap que amb Espanya qualsevol cosa que no sigui proclamar la independència és picar ferro fred i condueix, a mitjà termini, a la frustració. Ja tornaran, pensen al PSC, els desencantats de l'autonomisme quan descobreixin que, en realitat, ningú està disposat a portar-los més enllà de l'autonomisme. Mentrestant, la caserna d'hivern es diu PSOE.