L'esperança del nàufrag

Un dia després que matessin Ben Laden vaig obrir un correu electrònic en què una amiga em demanava el nom i el número del carnet d'identitat per adherir-me a una campanya de protesta contra l'intent de “monopoli de les plantes medicinals”. En realitat aquell correu era el reenviament de la informació detallada d'una plataforma francesa que alertava que el Parlament Europeu estava a punt d'aprovar un paquet de mesures que deixarien el cultiu de les plantes medicinals només en mans de les “grans multinacionals de l'alimentació”. En aquella informació s'assenyalava que si aquestes mesures eren aprovades, fins i tot podria arribar a “ser il·legal cultivar plantes tradicionals (com la farigola, el romaní, la camamilla...) al jardí de casa sense haver pagat abans la corresponent llicència que t'autoritzés a fer-ho”. D'aquesta manera, concloïa el missatge, “els drets consuetudinaris dels particulars quedaran supeditats al benefici pur i dur de les multinacionals, un benefici disfressat, en aquest cas, d'una pretesa defensa de la qualitat i seguretat dels productes alimentaris”.

Mentre teclejava el meu nom i els números del carnet a sota d'un breu comunicat de protesta per enviar-lo a una adreça electrònica del Parlament Europeu vaig tenir la impressió que deu tenir el nàufrag d'una illa deserta quan escriu un missatge i el posa a dins de l'única ampolla que té a l'abast per llençar-la a un mar embravit amb l'esperança que els corrents venturosos la transportaran fins a la civilització. La consciència de migradesa absoluta era inevitable. Després que els EUA liquidessin Ben Laden, després que el Nobel de la pau fes apologia de la pena de mort, després que el Departament d'Estat dels EUA justifiqués a escala planetària la consecució d'informació a través de la tortura, després que el gros de la premsa i partits polítics europeus no critiquessin aquella “acció militar” que se saltava tots els tribunals internacionals de justícia, ¿quin sentit podia tenir un ínfim missatge de protesta com el meu? Sepultat d'insignificança, vaig prémer la pestanya “envia”.