Matar mots per matar idees

Matar mots per matar idees

Crec que no és exagerat dir que 1984, de George Orwell, podria ser la novel·la més asfixiant i més desesperada del segle XX. La seva descripció de l'univers totalitari és implacable, sense fissures, mortal. I, és clar, ja que l'ambició del totalitarisme és d'ocupar-se, literalment, de tot, és coherent que Orwell faci que la llengua també participi d'aquesta asfíxia global. La novaparla que es practica almenys en part en aquesta novel·la és prou coneguda i ben explicada ja que un annex, al final de la novel·la, en fa una descripció detallada, i corglaçant. El principi d'aquesta llengua artificial és relativament simple: els conceptes no poden existir si no existeixen les paraules per descriure'ls. Així, en el món totalitari de 1984, no només es prohibeix d'inventar conceptes nous, sinó que també es treballa a eliminar-ne d'antics i, per aconseguir-ho, s'eliminen els mots que els designen. L'exemple que sol ser escollit sempre per il·lustrar aquest principi és el de la paraula llibertat. Si aquest mot, i els seus derivats, desapareixen del tot, algú aconseguirà conceptualitzar la llibertat i, doncs, quedarà algú per tenir ganes de ser lliure?

Aquesta teoria representa un punt extrem –extremament esfereïdor– de la hipòtesi dita de Sapir-Whorf, segons la qual la llengua determina la manera de pensar el món: «Dues llengües mai no són prou similars perquè es consideri que representen la mateixa realitat social», segons el lingüista Edward Sapir. En aquesta novel·la, la castració de la llengua és tal que, progressivament, esdevé gairebé incomprensible. Aquesta simplificació radical del vocabulari afecta tots els camps, entre altres el de la justícia, en què, per exemple, impera un únic terme –crimsex– per descriure tota relació sexual no autoritzada (és a dir totes les relacions sexuals excepte aquelles destinades estrictament a la reproducció, i a condició que la dona no hi trobi cap plaer). Els pensadors del món de 1984 consideren que anar més enllà d'aquest concepte genèric –precisar la natura exacta del crim– equivaldria ja a acceptar l'existència d'aquests crims. En la realitat del nostre món, aquest procediment va ser emprat de veritat per la Inquisició, la qual, en condemnar els sospitosos, mai no explicitava la natura del seu crim i tant el públic com el mateix condemnat havia d'acontentar-se d'una vaga etiqueta: heretge, relapse, etc.

Orwell, en la seva descripció de la novaparla, posa com a exemple aquesta frase, en anglès corrent, extreta de la fraseologia del poder: «Les persones les idees de les quals es van formar abans de la Revolució no poden tenir una plena comprensió emocional dels principis del socialisme anglès». La versió en novaparla diu, simplement: «Vellpensadors inentranyasentir Socang» (traducció al català de Lluís-Anton Baulenas)... Un altre exemple prou famós en el món real de la dificultat d'integrar conceptes pels quals no existeixen paraules és donat pels jesuïtes, els quals, en arribar a la Xina, no van aconseguir fer entendre el concepte de Déu als xinesos, ja que la llengua xinesa no coneix aquesta paraula. O serà que l'absència de concepte hagi fet que no es creï mai el mot? En qualsevol cas, els jesuïtes, una mica vexats, van haver d'inventar-se l'apel·lació d'Amo del Cel per fer-se'n entendre. I per això, més tard, Friedrich Nietzsche va poder dir que l'existència de Déu rau dins la gramàtica. De Déu, i del dimoni també, probablement.