Islàndia 2010
“Maig calent, pluja i vent”, resava així aquella dita? Crec que no, però, en tot cas, la seva reformulació maldestre ens remet a la bonhomia analfabeta d'un Sancho Panza indignat a qui el Quixot tot just li acaba d'etzibar un fort cop al cap amb la llança per haver tornat a fer ús del refranyer popular, la literatura de més baixa estofa, molt més que els llibres de cavalleries que l'ajudaren a fer el trànsit entre la senilitat i les seves serioses aventures tragicòmiques.
El que hauria de ser un maig calent, si no tinguéssim l'ànima morta i encara ens bullís la sang (índexs d'atur històrics, tisorades, possible rescat econòmic, eleccions municipals a la vista, partits xenòfobs que treuen el cap), s'ha convertit en una desconstrucció de maig tebi. Les engrunes de la revolució –la consciència col·lectiva de la possibilitat del canvi– són tan insignificants que s'ha de donar la raó a tots els que diuen que el maig francès també va servir per reforçar l'engranatge social imperant i fer-lo encara més implacable, més enllà dels dies, reals, de suspens i d'interrupció de l'ordre establert.
Serà veritat que algunes dècades seguides de democràcia, i feble estat del benestar, condueixen a una mena d'avorriment social, a l'apatia política definitiva. Només necessitem un trànsit de models entre el del maig del 68 i el de la Islàndia del 2010.
