Jaume Curbet, una poètica

La trajectòria d'en Jaume ha sigut exemplar, sense fissures.

Exemplar en el seu compromís cívic. En tots els àmbits de la vida social, cultural i política, en tots els àmbits de la col·lectivitat, de l'interès comú, de la ciutat, de Catalunya, del món.

Exemplar en el seu comportament ètic; fet d'exigència, rigor i austeritat. En una actitud generosa i despresa que l'ha dut a viure amb simplicitat, sense concessions, sense condescendència. Reclamant i reclamant-se la transparència, l'honradesa, la normalitat exigible i poc freqüent.

Exemplar en l'anàlisi, les actituds i els compromisos polítics. Abocant-se amb convenciment a les causes de la justícia, de la igualtat i de la llibertat. Contribuint a la fundació i al desenvolupament del PSC-Reagrupament al costat de Josep Pallach, impulsant el PSC de Girona, transcendint els límits dels partits i situant-se en una actitud sempre vigilant i exigent.

Exemplar en el rigor intel·lectual, fet de construccions impecables i implacables, com ha demostrat reiteradament en els seus llibres, en els seus cursos, en les seves conferències. Com no s'estava de reclamar i de reclamar-me cada vegada que teníem un tema per abordar i que mai no obtenia resposta si la pregunta no estava formulada de forma adequada. És aquí on en Jaume desenvolupa la seva especialització en temes de seguretat. Ho fa per decisió pròpia, a partir de l'encàrrec, una mica circumstancial l'any 1979, dels temes de seguretat, policia municipal i participació ciutadana a l'Ajuntament de Girona. Però és ell que decideix capbussar-s'hi, entrar-hi a fons, articular una proposta reformista. Reclamar un nou concepte de seguretat en democràcia. I construir-lo amb molts altres. I explicant-nos la relació entre seguretat, autoritat i poder. Desemmascarant els paranys i les contradiccions, fent evident les perversions possibles en aquesta matèria.

I, sobretot, recordant-nos que la seguretat, la percepció de la seguretat en un sistema de llibertats, no pot ser patrimoni de ningú, i menys de cap partit o tendència política, i que cal que l'esquerra participi directament del discurs de la seguretat de forma activa i defugi el risc d'una percepció esbiaixada des de la dreta que la voldria interpretar en exclusiva.

A aquest conjunt d'exemplaritats que li hem conegut en la seva biografia hi hem d'afegir ara un compromís vital, una vinculació exemplar amb la vida, una actitud que ha buscat l'alegria de viure.

La intensitat dels moments de vida assaborits serenament, en pau, cenyint el dolor, i viscuts amb passió i deler de viure.

Els familiars, els amics, els fills, el nét, en Leo, la Victòria Eugènia saben millor que ningú aquest instint, aquesta pulsió per viure i gaudir la vida. “Tú, Victoria Eugenia, más que nadie porqué tú has vivido a su lado cada segundo, cada minuto, cada día, de esta etapa intensa que habéis compartido y querido saborear sorbo a sorbo”.

Jo n'he vist una mínima part. Menys, molt menys que molts dels que sou aquí i que heu compartit taula i xerrada, que heu viscut al voltant d'uns calamars farcits, d'un bacallà cuinat amb amor i portat a l'hospital. En Pep i la Marta, la colla de Fontsabeu, i tants altres que heu viscut aquesta manera de ser i de fer que portava en Jaume a compartir i viure la totalitat dels instants que sabia efímers i darrers. El valor simbòlic d'una pizza a la cafeteria de l'hospital de Salt, deixant a l'habitació la safata amb el sopar, per constatar la voluntat de viure i de moure's. Poseu-hi cadascun de vosaltres els moments viscuts.

Deixeu que ara us faci compartir un text d'en Jaume de fa molts anys i que diu molt del que he explicat fins ara:

“No sé qui t'ha venut la idea que sóc un cartesià reconsagrat.

Podria ser que fos jo mateix.

En realitat, però, sóc un poeta.

Si vols un poeta reconsagradament cartesià. Però un poeta al cap i a la fi. No t'estranyi que no exterioritzi emocions convencionals del tipus de les que tu em suggereixes.

Això no vol dir que no em senti bé a redós d'aquest sol tebi d'abril, ni que no ensumi les flaires que ja arriben amb regularitat.

El que passa és que tot plegat, ara per ara, no em deixa de semblar fútil.

M'emociona, en tot cas, la vida. I dic que m'emociona perquè m'espanta. I perquè em desconcerta. M'intriga. La vida i la mort, en la seva cruesa, són els temes centrals de la meva poètica actual.

Convencionals, ja ho admeto.

Girona,2-IV-1980”.

Més enllà de la poètica cartesiana, passats trenta-un anys d'aquest text, us convido a certificar plegats que a en Jaume l'emociona la vida, que ens emociona, ara, la vida d'en Jaume. I admetem plegats, proclamem ben alt, que en la seva emoció per la vida, feia ja una colla d'anys que ni la vida ni la mort no l'espantaven.