Pensament propi i futbol

Tothom ho sap però Manuel Vázquez Montalbán ho va dir amb la veu clara de sempre: en la vida es pot canviar de tot, però no d'equip de futbol. Ell, evidentment, sempre va ser un culer empedreït, però això no el va privar de tenir una veu crítica respecte als esdeveniments en el Barça. En els temps que corren en el món del futbol, en què els resultats i la preservació del negoci són el paradigma fonamental, els clubs procuren que l'afició incondicional dels seguidors es reforci amb missatges que s'apropen al concepte de pensament únic. Ja sigui a través del màrqueting corporatiu o de la veu de determinats entrenadors o portaveus, i no calen exemples. A tothom amb un mínim de memòria li poden venir al cap situacions, també, en què s'ha intentat confondre la sana discrepància amb l'alta traïció als colors d'un club. Aquí, allà i més enllà. Fa quatre dies o fa anys i panys.

Per això aquestes últimes setmanes han estat prou reveladores les veus de personatges significats, en situacions diferents, respecte a tenir un criteri propi. Parlem de tres noms propis. Laurent Blanc, seleccionador francès, Javier Marías, escriptor, i Antonio Resines, actor. Comencem per Marías i Resines. Tots dos són madridistes de pedra picada i n'han exercit més enllà de la seva professió, en articles periodístiques o en intervencions en diversos mitjans. En unes recents declaracions i, finalment, en un article a El País Semanal, Marías ha arribat a desafiar la màxima de Vázquez Montalbán i afirma: «No crec que ho aconsegueixi, però, si ell [Mourinho] es prolonga aquí, hauré de provar de fer-me provisionalment d'un altre equip.» L'escriptor se sent ofès i exclòs com a madridista des que José Mourinho ha acaparat tant de poder, domina el missatge del club i fa jugar l'equip com el fa jugar. I ho diu ben clar. Resines, en un reportatge a El País, llança un missatge menys crític. No li agrada el que passa a la casa blanca ni el que fa Mourinho, però no afluixa en el seu madridisme. Això sí, no nega la realitat i ha fet el que em sembla la definició més bella del Barça de Guardiola: «Té un sistema de joc basat en una cosa que es diu educació.»

El tercer home, Laurent Blanc, té a veure més amb una qüestió de criteri futbolístic. El cas comença quan l'acusen de racisme. Ara ha estat exculpat en la investigació governamental que es va obrir per aclarir l'embolic. Entremig, però, queda clar que la simplificació d'uns criteris tècnics i futbolístics que va expressar Blanc ho va convertir en un comentari racista. L'actual seleccionador francès creu que en els centres de formació de la FFF hi ha massa jugadors amb el mateix perfil. I ho va dir així en una reunió federativa: «Actualment, els grans i potents són els negres. És així. És un fet. Déu sap que en els centres de formació, en les escoles de futbol, n'hi ha molts. S'han de buscar altres criteris, modificats amb la nostra pròpia cultura.» No sé si va utilitzar les millors paraules, però el missatge era clar i gens racista. Ell, company de jugadors negres i magribins en la selecció francesa campiona del món i d'Europa i coneguda per la blanc, black, beur, és, no cal conèixer-lo personalment, una persona intel·ligent. Malgrat això, un dels que el va criticar més va ser el seu company Liliam Thuram. Un altre company, Dugarry, però, va recordar una anècdota: «La nit del 12 de juliol de 1998 estàvem tots fent-nos la foto i després Thuram va dir als negres: 'fem-nos-en una tots junts'. Leboeuf li va dir: 'Què dius? Imagina't si som els blancs els que diem això'. Allà no hi havia racisme.»

El que proposa Blanc només és que s'ha de diversificar l'aposta per un sol perfil de jugador (és més, molts, quan són adults, poden acabar triant i no jugar amb la selecció francesa, que els ha format, sinó amb la selecció d'origen dels seus pares) i va posar com a exemple l'aposta de la selecció espanyola per jugadors com ara Xavi i Iniesta, però també el francès de l'Arsenal Samir Nasri, que qualsevol sap que és d'origen magribí. En fi, fent passar Blanc per racista el futbol francès s'hauria quedat sense un entrenador magnífic. Per sort, sembla que finalment algú ha entès el veritable missatge de Blanc.

L'adhesió a uns colors ja hem vist que no és inqüestionable ni fa combregar tothom amb rodes de molí. I que el futur del futbol no depèn de criteris simples, sinó complexos. I també hauríem de saber que els valors es tenen, no es proclamen. És més, com més se'n tenen, menys es proclamen. El Barça té, sobretot, els que ha inculcat o potenciat Pep Guardiola en aquests últims anys. Però ja sabem que avui dia el màrqueting és un fenomen invasiu i ara l'eslògan El valor de tenir valors és repetit des del club fins a la sacietat. Esperem que tanta repetició no acabi banalitzant els inqüestionables valors que té l'equip de Guardiola. I que no impedeixi reconèixer que hi ha coses que a alguns barcelonistes tampoc no els acaben d'agradar, com ara algunes sobreactuacions de Dani Alves.