Articles

La ignorància

“Que la ignorància campi al seu aire hauria de ser motiu de preocupació, ja que el fenomen ha arribat també al camp de la política a escala planetària”

Sovint tinc la impressió que hem per­dut els últims trenta anys. Com si en les dar­re­res tres dècades haguéssim renun­ciat a eri­gir un país sobre la base d'uns prin­ci­pis sòlids. Un d'aquests prin­ci­pis volia ser el conei­xe­ment. Con­so­li­dar l'antiga màxima de repro­duir els meca­nis­mes del plaer en l'apre­nen­tatge. En aquest sen­tit, l'escola havia de pas­sar a ser un dels eixos prin­ci­pals pel que fa a la trans­for­mació de la soci­e­tat. Però no l'únic: sortíem d'una dic­ta­dura i estava tot per fer.

Trenta anys despréS, la nos­tra és, en mots de Zyg­munt Bau­man, una soci­e­tat líquida domi­nada –hi afe­geixo– per la por i la pressa. Mai com ara no havíem tin­gut un nivell de benes­tar tan alt. I tan­ma­teix, mai abans la por no havia tro­bat tan­tes for­mes d'expressió. Com la pressa –filla de la com­pe­ti­ti­vi­tat–, la por i el zel per la segu­re­tat són símpto­mes cla­ri­vi­dents de la nos­tra malal­tia: l'excés. Un excés que troba en el mate­ri­a­lisme ali­e­na­dor el seu para­digma.

No crec pas que aquest sigui el millor con­text per fona­men­tar l'amor al saber. Massa bro­git. Queda lluny l'hedo­nisme grec, quan l'ideal con­tem­plava com a fita bas­tir un home lliure fruit de la reflexió i el diàleg cons­tant. Conei­xe­ment i plaer ana­ven ple­gats. Avui, però, els valors post­mo­derns oscil·len entre l'èxit i la fama –trist suc­ce­dani de la glòria– i l'oci fora mida ha bui­dat de con­tin­gut l'hedo­nisme clàssic.

En con­trast, no deixa de ser dramàtic el reco­nei­xe­ment social de la ignorància per part de deter­mi­nats mit­jans de comu­ni­cació; tot faci­li­tant allò que afirma Ortega y Gas­set a La rebelión de las masas rela­tiu a l'ànima vul­gar que “sabent-se vul­gar té el coratge d'afir­mar el dret de la vul­ga­ri­tat i l'imposa per­tot”. Fins al punt que hi ha qui qüesti­ona la uti­li­tat del conei­xe­ment, com si en ell mateix la seva fina­li­tat depengués d'un uti­li­ta­risme que pogués jus­ti­fi­car, anem a dir, la con­tem­plació de l'obra d'art. Dit altra­ment: el conei­xe­ment com a capa­ci­tat trans­for­ma­dora.

Que la ignorància campi al seu aire hau­ria de ser motiu de pre­o­cu­pació, ja que el feno­men ha arri­bat també al camp de la política a escala pla­netària. Cal­dria medi­tar, penso, fins a quin punt això ens reflec­teix com a soci­e­tat imma­dura. De fet, la ignorància pot defi­nir-se com una carència que a nivell social tin­dria la seva tra­ducció en un indi­vi­du­a­lisme a ultrança. Així i tot, també és un mode d'afir­mació. El “sé que no sé res” socràtic té l'ori­gen en l'anhel de superar per mitjà de l'apre­nen­tatge els esculls que la vida ens plan­teja.

Diògenes de Sínope creia que la “ignorància és una desgràcia voluntària”. Ras i curt: la natu­ra­lesa humana té una incli­nació espontània a conèixer. La fam d'apren­dre no té límits. Cal, però, un entorn favo­ra­ble i ser molt crític amb un model que deli­mita les capa­ci­tats cog­ni­ti­ves i genera volun­tats dèbils. L'acràcia –volun­tat debi­li­tada– ja havia estat diagnos­ti­cada pels antics. Per això mateix, l'esta­tus obtin­gut per la ignorància en l'ano­me­nada soci­e­tat de con­sum hau­ria de ser­vir per refle­xi­o­nar sobre la raó de la pèrdua de pes de les huma­ni­tats en els cicles for­ma­tius i, així mateix, obrir un debat neces­sari a l'entorn de la ide­a­lit­zada soci­e­tat del conei­xe­ment, a més de pen­sar en el camí recor­re­gut fins ara.

Quant saber hi ha reco­pi­lat en la nos­tra tra­dició oral i escrita? I en un xip de silici? Una cosa és certa: sense una volun­tat que alli­beri el saber reco­llit al llarg dels segles no hi ha conei­xe­ment pos­si­ble. Però per això no cal tenir a l'abast mili­ons de tera­bits d'infor­mació regis­trada. Tot ple­gat és força més sen­zill: la volun­tat ha de menes­ter un cri­teri propi que la deter­mini. Sovint, els arbres no ens dei­xen veure el bosc. Recu­pe­rem el plaer d'apren­dre i farem una gran revolta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.