Josep Franco

La vida és un misteri immens del qual només coneixem el nom. Fins i tot a les persones més habituades a desxifrar enigmes els costa trobar-ne el sentit. «La vida és un problema tan difícil de resoldre perquè sempre ens falten dades», raona Josep Franco (Sueca, 1955) a Catecisme per a agnòstics, un llibre desbordant d'astúcia que va publicar el 2006 a Tres i Quatre. Deu ser un signe de saviesa tenir clar que sempre acaben sent més nombroses les preguntes que les respostes: «La saviesa és la certesa que sempre hi haurà algun dubte per resoldre.» Potser per aquest motiu convé tendir a una síntesi plausible: «Comprendre és comprimir: eliminar les informacions supèrflues i ordenar les essencials de forma que ocupen el mínim volum possible en la nostra memòria.»

Amb un plantejament i un estil semblants al de Jaume Farriol a Diccionari de butxacó, Franco va redactar Catecisme per a agnòstics com un sumari d'ensenyaments i de principis de doctrina escèptica, ben allunyat del catecisme catòlic, fins i tot del revisionista Catecisme holandès.

De vegades, Franco recorda Jaume Perich pel seu humor pessimista: «Progrés científic. Gràcies a les tècniques de fecundació in vitro, moltes parelles contemporànies podran concebre fills quan es jubilen i acaben de pagar la hipoteca.» De vegades, fa pensar en un altre gran mestre de la ironia, Joan Fuster, nascut a la mateixa ciutat que ell: «No totes les opinions són interessants, però val la pena escoltar-les, perquè totes són interessades.»

Sense embuts, Franco projecta una mirada molt crítica sobre la societat actual: «Paradoxes del capitalisme. Els diners, que són la causa principal de la misèria humana, són també l'únic mitjà per evitar-la.» Desconfia de quasi tot, inclòs el sistema polític menys perjudicial per a la salut col·lectiva: «La democràcia és la dictadura de les majories.»

Com si no hi hagués pietat en aquest món, ens fa ser conscients que sempre estem en deute: «El dolor és el mètode que fa servir la natura per recordar-nos que li devem la vida.» Malgrat tot, en moments de debilitat, també ens ajuda a agafar-nos les coses amb una mica d'ànims: «Mai no t'has de sentir culpable de ser com ets. Primer, perquè probablement no ets tan mal persona com tu imagines. I, segon, perquè en qualsevol cas els culpables del teu caràcter són la genètica i l'ambient.»