El talent a través del temps

L'àrbitre va xiular el final del partit just en el minut noranta. No hi va afegir res. Ja estava tot dit. En el partit i en la temporada. El partit del Barça a Màlaga era més un pròleg del futur que la cloenda de la temporada. La lliga per al Barça ja estava acabada. Ahir es decidia l'última plaça de descens a segona, hi havia comiats al futbol de jugadors singulars com De la Peña i de meritoris de llarga trajectòria com ara el porter Arnau. I és molt probable que en la lliga que va acabar ahir s'hagi vist el campió més prodigiós de la història. Els dos últims partits del Barça, sense transcendència, tenen poc interès en el context de tota la lliga. Ens diuen que el campió ha fet els deures amb suficiència, però també ens han de permetre fer un cop d'ull enrere per adonar-nos que en la conquesta d'aquest títol el Barça de Guardiola ha deixat uns quants episodis que han commogut el món sencer. També ens en podem adonar si en lloc d'apel·lar a la memòria fem un examen de les emocions, dels moments inesborrables que ens ha deixat el campió a l'ànima. Evidentment, hi ha l'obra sublim del 5-0 al Real Madrid l'últim dilluns de novembre. D'un impacte futbolístic i d'una voracitat competitiva similar hi va haver l'1-5 a l'Espanyol tres jornades després. Però segurament el partit que explica més bé de què està fet aquest equip és la victòria al Vicente Calderón en la tercera jornada (1-2), just la jornada després d'haver perdut a casa contra l'Hèrcules. Aquell dia, 19 de setembre, l'equip de Guardiola va fer una exhibició d'amor propi, d'ambició, de ganes de continuar guanyant després de dues temporades magnífiques que va ser tan commovedora com el futbol que va exhibir aquell dia i en els trenta-un partits seguits més que va estar sense perdre per endur-se finalment el títol.

Després d'aquesta poderosa evocació de la temporada de lliga que ha fet aquest Barça, posar-se davant de l'última jornada entre dos equips que ja ho tenien tot fet no semblava el més interessant. No era un partit transcendent, però per dir si tenia interès s'havia d'esperar que es jugués. I va ser més interessant del que es podia esperar. El Màlaga va jugar amb prou intensitat competitiva i ambició tàctica per exigir a un Barça experimental que demostrés de què estan fets els jugadors que ahir es van posar la samarreta de titulars. Tots dos equips van jugar i van competir amb intensitat. No va ser el partit que s'espera d'uns jugadors que volen que s'acabi la temporada, sinó d'uns que s'han quedat amb gana, que pels motius que sigui tenen la sensació de coses per fer. Els jugadors del Màlaga, segurament perquè l'equip no ha estat al nivell que s'esperava a principi de temporada i perquè quan han millorat ha arribat el final. S'havien salvat del descens a temps, però precisament per això potser per plaer haurien jugat unes jornades més. Els jugadors del Barça tenien gana perquè uns han tingut pocs minuts i altres comencen a tastar el gust i la responsabilitat que suposa jugar amb el primer equip. Ahir van destacar Afellay, Thiago i Bojan. I Bartra i Fontàs van comprovar la dificultat de jugar en les dues posicions segurament més complexes de l'esquema de Guardiola: la de central i la de mig centre. La dels titulars Piqué i Busquets. Més que si ho van fer més bé o més malament, que de tot hi va haver, el més important és que van sumar experiència que els farà profit amb vista al futur. L'1-3 final és anecdòtic estadísticament, però la manera d'aconseguir-lo dóna valor als blaugrana que van jugar ahir a La Rosaleda.

El partit es va cloure amb el comiat d'Arnau, un exblaugrana que quan començava a tenir oportunitats al primer equip va quedat estigmatitzat per un error al Santiago Bernabéu. Era una època en què també es va malbaratar el talent de jugadors com Celades, Roger i Òscar, que van ser més víctimes de revenges entre faccions del club que de la seva qualitat futbolística. Van ser jugadors, com els Bartra, Fontàs o Sergi Roberto d'ara, fets per jugar en el Barça de la manera determinada que es va començar a jugar quan va arribar Johan Cruyff com a entrenador. Tampoc no va tenir gaire més sort en aquella època Iván de la Peña. Però en aquest cas parlem d'un jugador singular com pocs. Sempre va ser un futbolista indòmit. Un jugador que només va tenir com a límit la imaginació. Un futbolista que més que dur la samarreta de diferents equips, en va dur sempre una de sola: la del futbol. Sempre va ser un partidari radical de l'aventura i per això sovint va ser víctima del pragmatisme que domina en el futbol. Finalment, les lesions el van condemnar a la discontinuïtat i, pràcticament, a l'ostracisme. Però sempre ens quedaran d'ell més jugades inesborrables que de la immensa majoria de futbolistes. I gairebé també la certesa que en el Barça d'ara les carreres d'ell, de Celades, de Roger, d'Òscar haguessin estat el que haurien d'haver estat.